Una tarda plujosa i gris d'hivern, l'August surt d'un noble palau situat a prop de Notre Dame, amb l'encàrrec acceptat i un avançament sobre els 8.000 francs que va acordar per l'escultura que ha de fer. Es tracta d'una porta que representi el pas a l'infern. Sens dubte una feina de gran alçada física, artística i espiritual.

De seguida es posa mans a l'obra. Sent encara les paraules moralitzants del seu valedor, que li fa confiança després d'haver vist moltes figures fetes per l'escultor en diferents esglésies, convents i monestirs.

Li repeteix una i altra vegada que les expressions de por de les seves escultures recorden puntualment als feligresos com d'efímer que resulta el plaer, i el preu tan escabrós i etern que s'ha de pagar per una vida desenfrenada i llicenciosa. I que està convençut que només ell sabrà representar l'infern tal com és realment.

Mentre fa anar el cisell i l'escarpa per donar forma al cos del guarda de la porta, que se suposa que reflexiona sobre el que hi ha més enllà del llindar, s'adona de l'alt valor moral i transcendent del seu art.

Una nit que no pot conciliar el son remena entre els vells llibres del seu estudi. Àvid d'exercir la seva intransigent moral tria un titulat Les Flors del Mal que li crida especialment l'atenció.

Ha tornat a rellegir molts poemes una i altra vegada. I cada cop troba que el seu significat va més enllà del paper en què estan escrits. La infinita sensació de benestar i plaer que ha sentit el deixa xocat i amb el cap regirat.

Al passar els dies mentre treballa al seu taller, nota que a poc a poc les mans no li responen i alhora ignoren el seu cervell, i sembla que recerquen un camí instintiu que li recorda moments de la seva joventut. Es deixa anar i descobreix que en les figures de marbre blanc pur afloren espontàniament corbes i músculs sinuosos, somriures, mirades amoroses i una pell blanca amb aparença de cotó.

Descobreix a la seva obra que la tendresa i la luxúria es difuminen i confonen i són còmplices d'una nova forma inusitada de sensualitat. Tot envoltat d'una aurèola estranyament màgica i celestial que provoca l'alquímia entre el que és obscè i la bellesa a l'estil dels antics déus pagans.

Al veure l'obra acabada comença a pensar com li explicarà al mecenes que en lloc de la por i la desesperació pels pecats, li surt de l'ànima representar els dolços moments en què es couen.

No pot resistir la temptació de creuar la porta. Encuriosit es decideix. Al traspassar-la sent que el cap li gira i gira amb un vertigen sense fi, i només espera desesperadament trobar la demoníaca sortida.

Finalment retorna al que sembla el seu punt de partida. Nota una forta sotragada mentre sent alhora una dolça i immensa carícia al seu esperit. Un murmuri que surt del guarda pensador que mentre el mira fixament, li diu que els únics pecats impurs de la vida són els que no s'han comès.