En arribar el capvespre i apagar-se l'últim llum de l'antic edifici del poble, on s'exposaven les peces del treball humà al llarg de molts anys; nosaltres, aquestes paraules que llegiu, estàvem prèviament escrites en diferents llegendes i textos d'aquell petit museu de la història de l'esforç humà.

Aquella tarda, al sentir els versos del poeta dirigit als olivaires de Jaén, recordant-los de qui són les oliveres, i quedar gravats en les parets, ens vam remoure dels panells que ocupàvem i vam decidir que ja n'hi havia prou i que calia fer quelcom. Vam fer pinya amb un munt d'eines i estris de feina utilitzats per les persones. I tots coincidirem a denunciar el que ens semblava just.

Érem tots els d'aquell pis que vàrem reaccionar a l'uníson, al ressò continu i sentit d'aquells versos que donaven llum sobre l'apropiació cobdiciosa de la riquesa. El pic i pala a l'obra i a la mina, l'aixada al camp, el martell i la maça al taller, el llapis i la ploma a l'escriptori, el cartabó i el compàs, el guix i la pissarra, la pesa romana, el termòmetre, el fonendoscopi i la xeringa, el faristol i el llaüt, el pinzell i la màquina d'escriure. En un esforç inusual, al qual no estàvem acostumats, vam aconseguir combinar-nos per tal que sorgís el text de la nostra reivindicació, dirigida als visitants i que va quedar exposat al cartell informatiu de l'entrada.

Per què permeteu que les mans i el cervell que ens utilitzen o que ens creen no siguin els que tenen finalment el mèrit social i econòmic? Per què s'ho fan valer el propietari o els que al·leguen algun dret sobre nosaltres, si no són ells els que ens fan treballar?

Aleshores van aparèixer els objectes històrics que eren al pis de damunt: el decret, el fusell i el sable, el fuet i la soga, el bàcul i els textos divins, el ganivet, els grillons i les cadenes.

El primer d'ells va ensenyar el seu text amb autoritat, en nom dels altres.

–Però que no sabeu qui mana? Sigui per l'ordre natural, diví o per la tinta que corre pel meu vell paper. Com sempre, qui paga, mana. Potser tal vegada voleu una demostració?

Representem l'ordre natural de tota la vida! –van dir cridant i amb to amenaçant.

En aquell moment van entrar del jardí centenars de flors i plantes enfiladisses que es van posar al canó del fusell i envoltaren la soga, el sable i el fuet, inutilitzant-los. De l'arxiu del soterrani milers de poemes van inspirar al llaüt el Cant dels ocells amb la complicitat d'una antiga partitura. Altres melodies de grans músics sonaren ininterrompudament tota la nit amb tons molt alts.

Centenars de llibres de poemes es van obrir per les pàgines més belles que pugueu imaginar, que anaven evocant alhora una sensació de pertànyer tots els integrants del museu a un núvol de consciència compartida; silenciant el bàcul, el decret i els textos religiosos. Fins i tot, per l'honor dels seus autors, altres textos d'epopeies s'enfurismaren i eclipsaren els grillons i les cadenes. Va quedar palès que tot està per fer i que tot és possible.