Quan va caure a les meves mans La cendra de Guillem Viladot, en l'excel·lent edició de l'editorial Fonoll de Juneda, va coincidir amb l'exposició "Joan Brossa, Josep Iglesias del Marquet, Guillem Viladot. Poesia concreta. Petite Galerie, Lleida (1971)" al Museu d'Art Jaume Morera de Lleida.

He de confessar que el Viladot prosista m'era força desconegut i encara més aquesta novel·la publicada el 1972 per primer cop, dins una col·lecció dirigida ni més ni menys que per M. Aurèlia Capmany. Se'm va fer un aiguabarreig entre el Viladot conegut per mi, el de la poesia visual o d'objectes, i l'autor d'aquesta llarga història que ell mateix subtitulà "1936-1941" per marcar el temps viscut per la protagonista, encara que al final això no constés a l'edició del moment, com ens explica l'interessant pròleg de Joan Puig Ribera. Pensem també que la censura esporgà detalls de l'obra pel que fa a la sexualitat i el capellà i fins i tot n'alterà el final...

Aquesta edició és fidel, però, fins i tot a l'única còpia mecanografiada que es conserva.
Però el "meu" Viladot hi és per tot, sobretot en l'estil amb què es va escriure: rupturista, sense punts i a part, capítols breus enumerats amb xifres romanes, no separant els diàlegs, llenguatge variat i força mots ponentins...

La Filomena, que és com es diu la protagonista, viu en primera persona i ho va explicant com si fos un diari íntim, un moment crucial de la vida de Catalunya en un petit poble de Ponent, que no és altre que l'Agramunt de l'escriptor. Durant cinc anys se succeeixen, junt a la seva adolescència i la seva motxilla de sensacions, incerteses i preguntes sobre el seu cos i l'amor, s'hi sumen, dic, la República, el cop d'estat militar, la Revolució a la Reraguarda i la guerra civil que es va acostant inexorablement amb la seva càrrega de crueltat que, encara que no toca directament la Filo, la impacta. 

Ella mateixa ens ho diu (pàg. 4): "Ningú que tingui ganes de viure és capaç d'inventar la guerra. La guerra la deuen haver inventat gent vella, cansada, esgotada, caduca..."

Alguns articulistes han vist possibles connexions amb altres obres que retraten la mateixa època històrica, com "La plaça del Diamant" de la Rodoreda o "Pedra de tartera" de Maria Barbal. Hi coincideixo, i també en el sentit que "La cendra", en canvi, està escrita des del punt de vista femení per unes mans i una ment masculina, encara que molt avesada a la psicoanàlisi, en un gran treball de posar-se en la pell de la noia. Podem parlar de novel·la psicològica o de monòlegs interiors, eina amb la qual la Filo intenta comprendre's a si mateixa, la família i el món.

Menció especial té el conflicte mare-filla que em permeto de comparar al del catolicisme versus la llibertat. La mare, amb les seves mesures retrògrades i repressives, ("la mare, de vegades, em fa llàstima. Decididament, crec que no ha estat mai jove", pàg. 72) no fa res més que defensar primer una moral que ataca els somnis republicans, i després de l'entrada dels "nacionals" al poble, transmet un puritanisme malaltís, de culpa-contrició-càstig, dirigit per l'esperit de revenja del capellà falangista. 

La repressió del desig de la noia, de tota la societat, la paraula llençada com a amenaça, els rituals religiosos obligatoris, són mirall de la del país, de les classes populars, de les persones demòcrates o d'esquerres que desapareixen de la trama completament. Em queda el dubte de si, tres anys abans de la mort del dictador, Viladot no es va esplaiar gens en els primers anys per precaució davant la censura i les autoritats, perquè a la zona en qüestió, en ser la primera part ocupada de Catalunya, la repressió va ser molt severa i ferotge com he llegit en diverses fonts. 

En un dels seus paorosos deliris l'heroïna, entre mortificacions de cilicis i sermons incendiaris de la "Nueva España", es diu a ella mateixa a la pàg. 176: "Miro el llibre i sento un pes molt fort a les mans... Em sento cendra, pols, llimac... Jo no sóc res, jo no sóc jo", o implora a la pàg. 167 al Déu sever que li inculquen, beneïdor dels canons "...però si tot això és pecat, si ser jove és pecat, per què has fet tan bell el nostre temps tendre, inexpert, apassionat? Per què tot el que és bell ho has fet dolent...? No vull rebel·lar-me contra la fe però, però...", molt càndidament, sí, però amb tota la lògica.

Aquests tràngols poden fer emmalaltir qualsevol, amb la pressió social al carrer, sota càntics cara al sol i proclames d'imperis –fletxes, i sobretot jous– suposadament recuperats. Poques coses et poden salvar, menys l'amor. 

Per concloure per manca d'espai, val a dir que la considero una obra que no ha perdut amb el temps i molt actual, i que seria molt necessària, com ha escrit el Xavier Serrahima, com a lectura "per als adolescents, per a tots aquells i aquelles que no se senten ni entesos ni compresos; per a tots aquells i aquelles que creuen (i tenen, ai las!, raons més que suficients per creure-ho) que el món dels adults s'alça al seu davant com una muralla infranquejable".

Es tracta, però, de saber si la noia es farà cendra o flor. I la solució serà a les vostres mans si hi teniu aquest llibre que us recomano... i al nostre dia a dia!