La resiliència, segons el diccionari català, és aquella capacitat de l'individu per afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses. Quan parlem de salut mental, podríem dir que és una paraula força coneguda.

Quan fem ús de la resiliència?

El Toni ens explica que quan la mare va morir de càncer, de sobte, sense esperar-ho, tot i estar malalta, ell no va demanar ajuda psicològica, ni tampoc s'ho va plantejar. De seguida va tornar a treballar amb molta activitat. La suma de la mort de la mare amb el ritme incontrolat de vida va fer que a principis de 2007 patís un episodi de crisi. Segons ell, amb el temps valora que la resiliència li va permetre fer el seu el dia i dia, amb ganes de viure i de tirar endavant amb l'ajuda dels amics.

La Manoli, preparant el programa, es va adonar que havia superat diverses situacions en la seva vida que li havien suposat un abans i un després, sense adonar-se que aquest canvi anava marcat per la resiliència.

Ens explica que amb el temps ha après que tot se supera i que la resiliència és una capacitat que tots tenim, tant si es té un diagnòstic de salut mental com si no. El que pot afirmar és que amb el temps ha pogut fer balanç de com la resiliència ha actuat en ella, ja que en el moment que li van succeir les situacions traumàtiques no se'n va adonar, però a posterior i reflexionant, sí.

Una de les anècdotes que ens comenta va ser que després d'un any i mig de baixa laboral va passar per un tribunal mèdic i li van dir que no podia tornar a treballar. Ho recorda com un cop molt dur perquè era una persona molt activa. En aquell moment tenia 39 anys, amb dos fills menors, i era com..."ara que faig?". De cop, se li va proposar iniciar tractament de recuperació al Servei de Rehabilitació Comunitària. Només hi havia d'anar una hora a la setmana...però els tallers que feien li van agradar tots i s'hi va apuntar. Per ella, va esdevenir la superació d'aquell cop. Era important continuar treballant, tan activa com era, reconeix que tenia la sensació que no era útil tot i que la feina de la casa, els nens, el centre... tot li implicava temps però el no treballar i no estar en la vida laboral li sabia greu. Tenir ocupació, ni que no fos laboral, i la rutina, li permetia reconèixer les emocions més negatives que ella mateixa es generava i transformar-les, és a dir, que la resiliència la va ajudar a gestionar tot allò i sentir-se útil i competent.

L'Arnau ens explica la mort del seu gos fa tres anys. Durant dos, van estar batallant i lluitant contra un càncer i recorda aquells dos anys com un temps on tota la família es va unir per cuidar del gos, el Harold. L'Arnau considera que el fet que el Harold estigués malalt, ho relaciona com una unió empàtica amb ell. Recorda com el dia de la mort, a la tarda, va sentir un cop fort i hi va anar corrents. El Harold l'havia deixat. Tant per a ell com per a tota la família va ser un cop fort. Per una banda, ell va deixar de patir, però això a l'Arnau no el consolava. Reconeix que en aquell moment va fer una recaiguda en relació a la malaltia, identificant pensaments i obsessions pròpies del diagnòstic que van anar a més. Considera que se li van accentuar amb la mort del gos fins que va seguir el procés de rehabilitació i es va donar permís emocional. Ho recorda com un moment molt dur. El temps va permetre que amb el mateix pas del temps pogués recordar al seu gos des de tots aquells aspectes i records positius, passant dels moments de dolor als moments més lluminosos. 

Des d'aquí volem animar tothom a reflexionar sobre com la resiliència els ha acompanyat en les situacions més difícils de la seva vida i les ha transformat per poder adaptar-se. Com diu Mahatma Ghandi: "La nostra recompensa es troba en l'esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria complerta."