La soledat. Iniciar així aquesta estona, sense defugir ni amagar aquest gran títol, sinó tot el contrari, en parlarem del dret i del revés.

La soledat, així com per parlar-ne sense personificar-la, la podem observar per aquí per allà. No us ha passat mai de veure una única flor a terra, al llarg de tot el carrer? O per exemple: preguntar-me què hi fa i com ha pogut créixer un arbre en aquest lloc tan abstracte? També puc cercar en el record una petita barca, amb una petita vela, solitària enmig del mar, rumb a no sé on. L'altre dia em va passar que, mentre anava caminant una gota se'm posà al nas. Vaig guaitar a cada costat i no en vaig veure cap més.

Milers d'imatges i moments en què es comença a sentir un punt de soledat. Si els seguíssim descrivint, la sensació de soledat aniria creixent i fent-se forta, o podria seguir existint en un nivell continu i estable. Sigui com sigui, el marc de les imatges ja està mig dibuixat.
La flor al carrer, un arbre dalt d'un edifici, la petita barca en l'oceà, i tot quiet…

El text, escrit pel nostre company Genís, ens inicia en la gran aventura de reflexionar sobre la soledat. Una aventura que ens porta a divagar sobre la idea de la gran diferència que existeix entre sentir-se sol i estar sol. Si preguntéssim quanta gent ha estat en ocasions, envoltada per persones però s'ha sentit sola, estem segurs que hi hauria moltes persones que s'hi sentirien identificades. 

Després de reflexionar sobre el tema al programa de ràdio Donar veu a les veus, vam concloure que la soledat l'entenem com quelcom que està al nostre costat, que ens acompanya en el camí i la tenim en el nostre dia a dia, però què passa quan no la volem? Amb el temps li anem agafant confiança? Menys por?

Com diria el nostre company Arnau, són com "nous estats de consciència, preguntes pendents amb el destí i llargues converses amb la pròpia ment creativa que et pinta records mai viscuts; una síntesi ben substancial dels infinits vestigis del pensament intuïtiu, gràcies a la soledat".
El fragment anterior està extret d'una llarga presentació que va fer l'Arnau, company del programa, on va referir-se a la soledat entenent-la com una zona de confort, de connexió amb un mateix que acaba atrapant, com si fos una parella. I l'acabessis necessitant. 

Aquesta presentació ens feia entendre-la com una part molt íntima de la persona, i no com un sinònim d'aïllament o de silenci, sinó d'exploració cap a l'interior més profund i de conversa amb un mateix. 

No hem d'oblidar que som éssers socials, necessitem la companyia i les interaccions amb altres persones, però considerem bàsica i important la connexió interior, ja que és la que després condiciona l'exterior.

Des d'aquí volem animar els lectors a qüestionar-se i reflexionar com es relacionen amb la soledat… Com els fa sentir? És una soledat escollida o imposada? Com a reflexió final, considerem que aquest és el gran dilema.
Per acabar, us volem dedicar una frase que ens ha agradat i dóna sentit a l'article: "Si et sents sol quan estàs sol, no estàs ben acompanyat" (Jean Paul Satre).
 El proper programa de ràdio i l'escrit que es publica en aquesta mateixa revista es dedicarà a debatre i reflexionar sobre la inserció laboral mitjançant experiències pròpies.