Just una setmana abans

Segur que hi ha moltes frases fetes aplicables, tant a colze com a caure.

Els puc ben jurar (divendres passat en arameu, i euskera i tot), que ni estava fent colzes (d'estudiar) ni havia alçat el colze (de beure molt de vi), ni xerrat pels colzes (de xerrar molt, encara que això seria normal en mi).

Anàvem a treballar colze a colze amb la bona gent de Cruma per aprendre a fer cosetes teatrals, fent un salt endavant en la formació.

I quan ja havia caigut la tarda, i no pas per cridar l'atenció ni per caure molt malament als meus companys de curs, vaig decidir patinar indecorosament i maldestre pel terratzo de l'entrada i, tot volant lleugerament i gens gràcil amb el meu metre noranta-u, vaig aterrar a terra amb tota la pompa inútil i poca-solta. Les lleis immutables de la física i la gravetat, aquí una paraula ben apropiada.

No vam plorar, el meu colze esquerre i jo, perquè ens hauria caigut la cara de vergonya i també perquè, vistes i encara més plorades les penúries del sector cultural, no era necessari exterioritzar aital pensament negatiu. Ja prou que cau tot plegat, sense esmentar el tema edat, com per fer-nos també mala sang. I així vaig esperar una estoneta, assistit per la meva amor i sol·lícits companys i acompanyat pels meus esgarips d'un colze que ja vaig notar més fora de lloc que un artista al Tribunal Suprem. Els estalviaré la referència a aquelles hores de caiguda en picat també de la meva moral. Un munt de radiografies i ais i uis després, tot estava fet i sense el mareig dels dolors. Vam obtenir l'alta, i els parracs en què es convertiren les meves peces de vestir superiors, destrament tallades pels joves de l'ambulància per albirar la magnitud de la maltempsada.

Només recomano que, posats a treure de lloc algun tros de quòniam, no us recolzeu mai sense pensar com son de fràgils persones i articulacions. Ah!, i no cometeu l'error dues vegades, i un cop us hagin tornat el colze a lloc i encara que friseu per tornar a recordar-vos dels ancestres cavernícoles de Vox, no feu cap moviment estrany: se us pot desencaixar altre cop el braç i encara fa més mal la maniobra de tornar a casa seva l'os que es desplaça. Amb els crits corresponents.

Per acabar, a què ve tot això? Doncs per a homenatjar i petonejar des d'aquí la gent de l'ambulància que em va atendre meravellosament i dur a l'Arnau; i a l'hospital, donar tot l'agraïment a les persones d'urgències i sobretot a doctores i infermeres de Traumatologia. Allà vaig tornar a comprovar quina gran sanitat pública tenim al país. Sí, sí, aquella que algú pretenia carregar-se des de les clavegueres ministerials i retallar-la.

Ah! També val a dir-los que, mentre no es cura això, he participat en dos recitals, realitzat una sèrie de collages, desmuntat una exposició meva i après a fer coses amb una mà i un dit de l'altra que servirien de prova d'accés per a algun circ. Però no em doneu pots per a obrir, ni llaunes, ni portes massa complicades, ni objectes relliscosos. I sobretot guardeu distàncies amb el meu avantbraç esquerre, i el guix i l'embenat que l'envolten. I valoreu que bé que estem -si estem bé- i com ens necessitem!
I dir que els seguiran caient els meus articles a la recentment llorejada Nova Tàrrega, ara escrits amb una sola mà, la dreta, però amb el pensament a l'altra banda, com sempre.