A ponent de la vila, al final del carrer dels Cantirers, a l'entreforc dels vells camins de Bellpuig i Anglesola, s'aixeca l'ermita de Sant Miquel, que segons la tradició fou una promesa dels Cervera per la protecció de l'arcàngel en la presa als "moros" d'aquest lloc. Si hagués estat així, no sé per què haurien tardat tant a complir-la. Sigui com sigui, l'ermita hi és.

Totes les ermites tenen un encant especial. Potser és el fet d'haver-les bastit en turons i llocs isolats o pel conjunt que les envolta de llegendes i tradicions que ens parla de la fe dels nostres avantpassats, que ens les fan estimar.

L'edifici és d'estil gòtic, d'una sola nau amb tres arcades de pedra picada que arrenquen per sobre dels capitells que sostenen mitges columnes adossades a la paret. D'aquests capitells n'hi ha tres de romboïdals; un en blanc, sense cisellar i dos que recorden el domini de Poblet per la gravació d'un bàcul; però absents –cosa inaudita– d'escut abacial, i cada vegada que els contemplava, m'intrigava el perquè de l'anonimat dels escuts. Això em feia pensar que foren gravats en algun període d'absència abacial.

No hi ha notícies concretes de l'inici de l'obra. Si hi hagués els escuts, sabríem l'època de llur construcció.

Consultada l'obra del pare Altisent sobre la història de Poblet, em revela que l'abat Joan Martínez de Mengucho (1413-1433) fou imposat per Benet XIII, l'antipapa, quan la comunitat estava dividida amb els partidaris de Roma. Mengucho era un home dur que xocà amb una part de la comunitat per llur autoritarisme com la reforma de l'abstinència perpètua de carn. A la seva mort (1433) fou proposat el pare Queralt, que en principi davant el complicat panorama de la comunitat, no va acceptar. Finalment accedí, però poc temps després, dimití i quedà orfe d'autoritat fins que fou designat el pare Miquel Roures l'any 1435.

Entre les moltes donacions per a l'obra que s'està fent de Sant Miquel figura un donatiu del dia 4 de gener de 1434 que diu "...així com uns altres 10 sacs per la obra que es realitza a la esglesia de Sant Miquel, al terme de Verdú". Aquesta data s'incronisa i corrabora ço que s'intuïa.

La construcció fou molt lenta. De fet, els llegats de mitjans de s. XV per operi Ste. Michaelis són gaiteré un tòpic en els testaments de Verdú.

Quan la guerra del 1936, a darrers de juliol fou saquejada i cremats els seus altars, per un escamot de revolucionaris que feien gala i burla, ballant i saltant, revestits amb els ornaments sagrats davant de l'ermita. Des d'aleshores, quedà en el més deplorable abandonament i els anys i les inclemències del temps l'anaven erosionant. 

Quan la sort de l'ermita semblava irrecuperable, l'any 1991, després de 55 anys d'abandó, el Consell Comarcal, que aleshores presidia l'amic Jaume Aligué, assumí la responsabilitat de llur restauració de la qual m'abelleix donar-ne les gràcies i constància pel bé que n'ha esdevingut.

L'ermita és del comú. Algun dia, probablement hi podrem gaudir del museu de la ceràmica negra, adjunt amb l'obrador de cantirer de cal Berlí, que l'ajuntament ha comprat per tal de conservar la depauperada tradició ceramista de Verdú i en conseqüència de l'Urgell, abans no sigui massa tard.

Amb aquesta compra, s'ha recuperat un ric patrimoni artesanal, privilegiat, tal com el van deixar –no sense recança– en Josep i la seva muller Maria un dia de tardor de l'any 2003, àdhuc deixant-hi penjada al lloc de sempre la roba de treball dels cantirers. Obrador espaiós, amb l'era al davant d'una panoràmica excepcional, sortosament salvat i recuperat a temps amb tots els estris i complements, que caldrà l'ajut i orientació dels estaments superiors per donar-li vida i utilitat, com a centre d'interpretació artesanal, que l'amic arqueòleg i historiador Oriol Saula del Museu Comarcal ho defineix així: "La terrissa negra de Verdú i tot el món que l'envolta constitueix un dels elements patrimonials més destacats de la comarca de l'Urgell. Verdú és en l'actualitat un dels pocs llocs de la península ibèrica on és manté viva la tradició de la terrissa negra i on encara es conserva un ric llegat patrimonial en relació a aquest tipus de ceràmica."

Actualment el patrimoni etnogràfic de Verdú és un cas únic a Catalunya. Seguirem parlant-ne.