Escriure a 'Nova Tàrrega'

Històries per contar

per Ramon Boleda

Firmes NT, Gent NT

Una portada antiga del setmanari il·lustrada amb una foto de les trobades de col·laboradors que es duien a terme
Una portada antiga del setmanari il·lustrada amb una foto de les trobades de col·laboradors que es duien a terme

Llegeixo amb afició els escrits d'opinió de la nostra directora Lourdes que ens mostren la seva humanitat i la seva actitud de servei a Tàrrega, glosant el títol El nostre vincle seguint el full de ruta amb l'objectiu del seu fundador Francesc Camps.

Sabem que servir d'altaveu de Tàrrega i els targarins i targarines explica per què us sentiu la revista tan vostra com nosaltres.

El nostre periòdic enquadrat al km 0 com a tu t'agrada anomenar-lo, dius: som petits. Jo diria que no som tan petits, si fem cas de l'enquesta inserida en el mateix escrit., doncs, no es poca cosa tenir 8.000 seguidors setmanals, que de cada 10 habitants de l'Urgell 6 coneix NT, dels quals el 50% ens llegeix. De més a més, pregunto: –Quantes revistes trobaríem a Catalunya d'una perseverança de 75 anys, fent història i puntualment present cada setmana com la nostra?

El teu escrit irradia optimisme en el teu fer, llucant el camí a seguir per mantenir viu el que ens uneix.

 

Escriure a 'Nova Tàrrega'. Una connexió amb Verdú

El teu escrit m'ha incentivat la lletra que segueix, la qual, retorna en els temps llunyans.

El primer escrit que vaig portar a la impremta Camps fou publicat al nostre periòdic pel gener de 1969. No tinc clar de qui va introduir-me a escriure-hi... Podria ser, -com per assegurar-ho,- que fou mossèn Joan Camps, que en aquell temps estava de vicari a Verdú.

Escriure a NT m'ha donat vida i ha mantingut la meva fal·lera d'escriure, de la que n'esdevingué la publicació dels llibres "Els Carrers i Places de Verdú" i "El Llibre de Verdú, Cròniques de la Història Viva" (Històries per contar) un i altre, publicats per la Fundació d'Història i Art Roger de Belfort, agrupant els textos inserits a NT.

Abans, l'any 1946, havia escrit com a corresponsal al diari "El Correo Catalán". Eren unes petites cròniques informatives dels esdeveniments que sobresortien de la vida normal del poble i també de la vida social: "Enlaces... bautismos.... peticiones de mano... y viages de novios por algunas ciudades del extranjero...". Era el que es portava en aquella època i en castellano que per molt carrincló que avui ens sembli, precisament, per carrincló, també té el seu encant.

Aleshores, que es com dir: En aquell temps era així, i tot canvia tan per bé com per mal, i en són testimoni els 97 anys que m'aguanten les cames i un bastó.

Sóc verduní i m'agrada escriure; i he de proclamar que Nova Tàrrega, m'ha fet sentir targarí tot fent arribar el bategar de Verdú en el curs dels 50 anys del primer escrit.

Emportat per aquesta dèria, estimo i valoro l'haver fet de pont informàtic i d'unió amb tots els lectors, connectant, al llarg d'una "pila" d'anys.

Sóc emocional i molt més, a mesura que he anat sumant anys; i se m'humitegen els ulls amb el record dels que ja no hi són. Els grans homes de Tàrrega, senyors Novell, Briansó, Camps, Tous, Rubinat, Segarra Malla, Maurici Graus, Castellà Formiguera, Magí Mateu, Satorres, Calafell, Calassanç Balaguer... que; seguríssim, estarien joiosos de la bona salut que actualment gaudeix el nostre setmanari.

Amistats unides per una mateixa afinitat... per unes mateixes inquietuds patriòtiques, culturals, religioses, esportives... que farien una llarga llista, que no em veig amb cor d'anomenar. És una mútua estimació animada pels escrits que han posat al descobert el meu tarannà i la meva forma de ser. De tot plegat n'he de donar gràcies a la nostra revista Nova Tàrrega.

Una anècdota posa de relleu el fet d'escriure al nostre periòdic:

La Nuri, la filla gran, regenta el restaurant el Pont Vell de Besalú. Ella no ha perdut el deix de la nostra parla lleidatana. No sols no l'ha perdut sinó que orgullosament se'n vanta.

Serveix i parla a una taula rodejada de targarins.

- Oh! - Diuen aquests:
- Pel seu parlar, vostè és de la província de Lleida.
- I tant! Sóc de Verdú.
- Nosaltres –l'hi diuen- som de Tàrrega
 - Així, potser coneixen al meu pare. Diu ella.
- Qui és el teu pare?
- Ramon Boleda
- Caram! Si el coneixem. És el que escriu a la Nova Tàrrega.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article