De vegades perquè les coses es puguin solucionar, s'han de podrir del tot. Una gran devastació pot actuar com una macabra teràpia per a la gestió de situacions enquistades. És la sensació o la petita esperança que m'ha quedat després de l'aberrant sentència del Tribunal Suprem sobre els presos polítics catalans. Des de l'octubre de 2017, la repressió externa i la incomprensible desunió autòctona ha fet mantenir el moviment sobiranista en uns llimbs grisos i desesperants. Per molt que s'ha ofert, fins i tot els vots "gratuïts" de Rufián al Congrés, no hi ha hagut resposta. L'independentisme és criminalitzat d'una forma cruel, estigmatitzat i deshumanitzat com els leprosos d'aquesta part d'Europa.

Per treure forces de flaquesa, podríem pensar que la sentència, si és que pot buscar-se-li algun sentit a tant dolor, pot actuar de catalitzador, de punt d'inflexió per redreçar el rumb seguint el nou lema de llibertat, pau i autodeterminació. Sotmetent les pròpies lleis i la democràcia al garrot vil, l'Estat ja té, només parcialment, el que volia. L'escarment que es buscava, amb l'emprenyadora presència dels exiliats que, com una petita Gàl·lia dispersada pel continent, estan guanyant les batalles legals.

Un altre cop aquí, em disculpo per envair territoris polítics, ja explorats per altres opinadors de la revista. I és que en aquestes línies intento parlar habitualment de temes d'urbanisme i de ciutat, que és el meu negociat. Però cal dir que, no només per a mi, des del brutal cop democràtic que hem sofert com a poble, pensar avui dia en carrers i places és concebre l'espai polític de la protesta, de la defensa dels drets civils.

I és que sobre aquest espai públic s'estableixen alguns debats falaços. En relació a la presència de llaços grocs, els polítics que estan en contra de la llibertat del presos consideren que els espais públics haurien de ser "neutrals". Sense simbologia o, almenys, només aquella que "representa a tothom". En aquest sentit, és bo escoltar l'antropòleg i professor Manuel Delgado, teòric de referència en aquest àmbit, que defensa tot el contrari. Segons la seva tesi, l'espai públic mai no ha estat neutral ni asèptic a cap ideologia. Delgado explica que de la mateixa manera que les façanes d'esglésies i les creus són part constituent dels nostres paisatges, els carrers també han de poder assumir altres símbols. Si els edificis es projecten naturalment sobre l'espai públic i alguns emeten un missatge religiós, és natural que aquest mateix carrer pugui assumir la resta de proclames.

Malgrat aquestes reflexions, la Junta Electoral central ha estat protagonista en l'eliminació dels llaços grocs i altra simbologia en edificis públics sota el pretext, altre cop, de la neutralitat. I les nostres institucions han caigut en aquestes batalles menors, anecdòtiques, que s'han produït per omplir el buit de la inacció dels últims anys. Esperem que, amb l'aparició del Tsunami Democràtic i una nova força de protesta pacífica però decidida, els carrers puguin tornar a jugar el seu paper. El carrer no mana, però pressiona. Tot i que sovint ha semblat que amb pocs fruits, cal perseverança. Que la reacció als carrers pressioni per encarrilar alguna estratègia. De camí a l'autodeterminació i a la independència, ens hi juguem la democràcia.