Comencem per aclarir que no és el mateix l'art al carrer que les arts de carrer, ja que aquestes són aquelles més aviat del gènere escènic.

Quan els parlo d'art al carrer, és per una experiència viscuda el cap de setmana passat a les terres gironines: un fet artístic i popular que portava la creació en directe, de les 10 del matí fins a les 4 de la tarda, de vint obres pictòriques dutes a terme amb tècniques tan diverses com la formació o el plantejament de cadascuna de les persones que mostraven al públic, en plena plaça de Catalunya de Girona, com s'inicia, segueix i acaba una obra d'art.

Hi ha plataformes diverses que advoquen –i no és d'ara– per treure les obres dels museus i convertir els carrers, si no en Museus a causa de la fragilitat de les mateixes, en aparador sense intermediaris de l'artista, despullat de tot i creant a ple sol i aire unes peces úniques. Aquestes plataformes invoquen, per exemple:

• Donar visibilitat als valors socials de les arts de carrer, promovent la democratització cultural, la cohesió social, la formació cultural o l'esperit crític entre la ciutadania.
• Acostar les arts de carrer a nous públics a través del directe d'aquesta fórmula, de la comunicació, dels tallers o de qualsevol altra acció pertinent.

En un altre ordre de coses, els concursos de pintura a l'aire lliure o les mostres de pintura ràpida també comparteixen part del seu plantejament.

En el fons és motivar el debat popular i fins i tot la participació (de vegades en forma de jurat) sobre l'art, energia que un cop desvetllada molt sovint ajudar a crear o consolidar públics o consumidors, com ens demostra el món del teatre, per exemple.

La valoració de l'obra com a mercaderia susceptible de ser adquirida per una contraprestació econòmica comença quan entenem la singularitat de l'art, del seu valor com a obra única i irrepetible. Això també pot portar, com és en l'actualitat, a una certa bombolla de l'obra artística i uns preus exorbitants (com a valor més segur que no pas l'immobiliari) però també a una depauperació del pintor o artista que, sent novell o no, creu que ha de fer-se un nom, a poder ser mediàtic, per poder sobreviure. I això en una societat amb uns nivells culturals baixos és encara més difícil. En el fons és el debat antic, el combat, entre un cert elitisme cultural, fill espuri del classisme, i la democratització de les manifestacions culturals, per incentivar l'accés de més franges de la població i l'enriquiment de les societats. Per si no ho havien copsat, jo estic en la segona trinxera, que no vol dir pèrdua de rigor, minsa qualitat o acceptació de les mediocritats o les modes acríticament.

La funció de l'art ha anat variant en els segles, i pot anar des de la més pràctica fins a l'ornamental; pot tenir contingut religiós o estètic, ideològic o propagandístic; pot ser durador o efímer. Deia Joseph Beuys que la vida és un mitjà d'expressió artística, i en destacava l'aspecte clau, l'acció. Des d'aquest punt de vista, tothom pot ser un artista. Henri de Saint-Simon i Charles Fourirer van defensar la funció social de l'art, que contribueix al desenvolupament social, unint bellesa i utilitat en un conjunt harmònic. Ruskin va denunciar al segle XIX la destrucció de la bellesa i la vulgarització de l'art portada a terme per la societat industrial, així com la degradació de la classe obrera; ell defensava la funció social de l'art.
La funció de l'art va ser qüestionada per Lev Tolstoi. "A Què és l'art?" (1898), va plantejar la justificació social de l'art, argumentant que essent l'art una forma de comunicació només pot ésser vàlid si les emocions que transmet poden ser compartides per tots els homes. Per a Tolstoi, l'única justificació vàlida és la contribució de l'art a la fraternitat humana: una obra d'art només pot tenir valor social quan transmet valors de fraternitat.

Cal buscar o rebuscar, inventar o reinventar per fer que les persones no acostumades puguin gaudir de les obres, i si és com en el cas gironí en espai públic i creant en directe, molt millor, sobretot veient la reacció dels vianants. És un bon exemple a seguir.

I també cal intentar que les obres puguin ser tocades per tenir més clares textures, relleus i formes. No cal dir que en el cas de persones amb certes discapacitats, això hauria de ser bàsic –fins i tot a museus– per tal que tothom quedi inclòs en els processos creatius i en pugui gaudir plenament.

Art per a tothom, inclusiu i potent, divers i crític, emocionant i enriquidor.