Revolt a la dreta, quilòmetre 102 de la C-12, després de passar Maials. Enfilem un camí amb l'automòbil i aviat el quadre és esfereïdor. Arbres esqueixats. Pins immensos arrancats directament del terra pedregós. Uns colors de paleta que van del gris clar al negre quasi lluent i que em seria impossible de copiar. Un silenci feixuc trencat per la grava que anem removent amb les rodes cansades. Tenim els ulls humits. Ni un ocell ens parla, ni un vertebrat o invertebrat es fa visible. 

En arribar a l'Espartell trobem trenta intervencions artístiques, en la línia de l'Art de la Terra (allò que es descriu com a land art), com a natures mortes en un espai on sembla que la natura ha callat. Els organitzadors volen "donar color, vida i visibilitat a un espai, un territori que ha quedat devastat per les flames". 

Al final del camí accessible que hem fet, trobem les primeres obres, emmarcades en una esplanada recremada de més d'un quilòmetre de llarg, entre conreus i bosc. Trenta artistes, arribats de diferents indrets de Catalunya, ens presentaran fotografia, Art de la Terra, instal·lacions, pintures a l'oli o acrílic, dibuix al carbonet, environaments amb tela o fil de llana, escultures en la roca pura… S'ha considerat aquesta iniciativa com a innovadora perquè des del foment de l'art s'ajuda un territori que ha patit un canvi traumàtic. Es nota aquest amor ferit en les obres que la gent d'aquelles terres hi ha aportat, i d'algunes de les quals faré referència. Un efímer homenatge.

Al principi de la mostra, uns maniquins repintats per la Matia Luke, amb unes paraules clau, que commouen i ens diuen que venim de la terra i en formem part. Un maniquí sembla abraçar una branca morta, i una mà de color verd esperança surt de terra amb la inscripció "Rebrotem". Això ja ens marca bona part de les sensacions que tindrem. Més enllà trobem l'obra de la Marta Pruna, integració pura i silenci en la seva intervenció, com diu ella mateixa. D'una d'aquelles pedres que van patir tant i es nota, en fa sortir una cara sofrent.

L'Annabel Encontra va cobrir un arbre d'una fina capa de xarxa, representant la pell que un cop cremada es por regenerar. I l'Alba Falcó unia, amb diferents formes, arbres cremats amb el material simple de llanes de colors: exemple del necessari lligam entre persones. La gran bola creada per l'Esther Lladonosa amb branques cremades ens ajudà a desdibuixar el rastre de foc i dir-nos que el món i la vida roden sempre. Menciono l'impacte, que duem a la retina, de la Judith Guiu, que ens resseguia dins un quadre la forma de l'arbre cremat, on es repenjava la tela de la qual sorgien uns embrions humans, símbol de renaixement. O l'Edda Eschaumann que va néixer a Alemanya però viu a Vinaixa. Ens la trobem al peu de la seva espiral de la vida que ens explica amb precisió. Emoció, bellesa i compromís, o com dir amb unes closques buides de cargols i uns draps de cotó blau que necessitem l'aigua i la vida.
Cap al final del recorregut, l'obra de Sarah Misselbrook, originària del Regne Unit que viu a Riba-roja d'Ebre. Unes fulles de figuera impreses sobre gres de blanc brillant que feien un efecte de supervivència en un tronc calcinat, damunt el gris-negre de la devastació. 

De tornada veiem com una petita serp morta és al voral. Una criatura se la mira amb dolor, com si entenguessin que només ens faltava això, que si ens l'haguéssim trobat en vida no ens trobaríem potser tan malament. Però un animal que s'havia fet visible era allà mort, i això ens deixa una mica més esclafats com ell. O ens explica com són les coses.

En arribar a casa, ens hi fixem bé i portem les sabates plenes de grisor. Els baixos dels pantalons també llueixen cendra: costarà fer-ho net. De la coïssor al meu nas i coll al·lèrgics ja ni us en parlo, perquè costarà encara més que marxi aquest punyal. Però ho farà, marxarà després de més bugades i ens refarem. La terra, però, tardarà força, i les potes dels animals a aquells indrets encara les hauran d'esperar més, i aquell silenci espaordidor és pitjor que la pols grisa. Esperem, però, que ningú no se n'oblidi, i que la veu dels artistes, amb les seves mans grises de tant tocar el desastre, de treballar-lo i aprofitar la destrucció per construir, hi facin molt. 

Hi vam ser i hi serem com en tantes altres ocasions i esperem que no sigui un clam solitari pel territori i la vida. Rebrotarem.