Fira't, fireu-vos!

Finestres

per Albert Claramont

Firmes NT, Gent NT

Fira't, fireu-vos!
Fira't, fireu-vos! | Hiderm Owen on Unsplash

Sovint cal mirar finestres enllà. O finestres endins, que per això aquesta secció o racó es diu com es diu. Avui, amb perspectiva personal, crec que cal fer-ho per parlar-vos de teatre. 

Els qui tenen ja una edat (o dues, com jo mateix) segurament hauran tingut una part del mateix recorregut vital i cultural i, quan aquest article es vagi desenvolupant, tindran una pluja de records i imatges. És un dels seus objectius.

Fa molts anys vaig fer una estada a Olesa –la de Montserrat, perquè n'hi ha més–, amb excursió inclosa (per primera vegada a la meva vida) a la qual li dèiem "la muntanya" els barcelonins. Acompanyat d'unes xiruques massa petites per a mi, que em portarien problemes, vaig anar-hi conduït per un dels meus cosins de Cal Repisa. Era un xiquet, cinc anys més gran que jo, molt rialler i contista, dels qui et diuen contes. El meu millor record és un foc de camp, unes guitarres, uns kumbaiàs i altres cançons, i la irrupció de mon cosí que, ultra xerrar i xerrar sense parar, ens digué de memòria dos poemes dels quals només recordo un, titulat més o menys Elogi de la caguera. Us podeu imaginar per tota aquella quitxalla, en ple franquisme, el que significava aquell aire net. Quina reivindicació de la literatura modernista i popular, bona part de la qual havia quedat callada, somorta de tan censurada pel sistema! 

Aquell xiquet fou el primer que em va despertar el cuc, actualment llangardaix, de la poesia dita en públic i el teatre. Aquell noi era el Quimet Pla, un dels fundadors de Comediants. Molt temps després, ens vam retrobar en uns recitals espectacles que feia per als escolars dels instituts, per acostar-los a la poesia, des de la vessant més sarcàstica, càrstica i càustica, i per reivindicar aquella poesia que havia quedat als calaixos dels censors o d'editors i rapsodes que no s'atrevien a portar-la novament al públic.

Ho ha reconvertit en l'espectacle "Absenta", en què aposta per portar a escena uns quants poemes, conduïts pel seu alter ego Valentí Piula i Poc (es veu que això de crear alteregos ens ve de família...), que interpreta un reguitzell de personatges desempolsats de l'armari del vodevil, el cabaret i el cafè teatre. Tots ells, fills de l'efervescència del mític Els Quatre Gats. L'acompanyament, com de fer-li companyia, va a càrrec de la senyoreta Eulàlia Pi i Bord, encarregada d'efectes especials i música de Brams. Hauríeu de veure'ls, portant-nos Xanxes, el Municipal, on ens fa cinc cèntims de l'estatus social i laboral d'un municipal vuitcentista. O dient Il Castel·lo maledetto, llegenda macarrònica firmada per un autor que va preferir mantenir l'anonimat. De vegades, el senyor Valentí es posa a la pell de personatges d'anècdota, com ara quan dóna vida a un tal Fernández, un individu papissot, recitant La vaca cega, de Joan Maragall. O fent de rapsode en total estètica modernista dient Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico, d'en Sabater i Aribau.

Em reservo comentar les meves obres preferides de teatre en un altre article, potser l'any vinent, si l'autoritat no ho impedeix, la Lourdes em segueix suportant i els lectors llegint-me. M'he quedat sense espai parlant de la família i les seves obres, que també n'hi ha de bones a totes les cases.

Tot el que podrem veure a Tàrrega val molt, i aconsello que us fireu, ho seguiu pel carrer i les placetes, i també als locals tancats. No podrem ser arreu, perquè la butxaca de l'Artista Pensionista no dóna per a gaire, però on sí que em veureu, i us recomano que hi aneu, és a la de Suite Toc num 6 que ja vam veure la meva amor i jo a la Sala Beckett, i ara repetirem. Les Impuxibles centren la seva peça en "els col·lectius silenciats, la desestigmatització dels trastorns mentals i en la deconstrucció dels relats oficials." Ho té tot: partitura d'acció i musical fabulosa, sorprenent i corprenedora, i va a favor de la inclusió.

I per acabar uns quants desitjos que exposo : 1) Que la nostra Fira del Teatre segueixi sent "de Carrer" i sempre guanyin els espectacles ran de terra i de franc. 2) Que es vagi treballant a impulsar un Institut del Teatre de Tàrrega i l'Urgell, potser coordinat amb l'Aula de Lleida i 3) Que algú es plantegi estrenar alguna de les obres del gran Manuel de Pedrolo a cada edició: s'ho mereix i ens ho mereixem com a catalans i ponentins!

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article