A la meva esposa, Rosa Foguet i Doll, natural de Tàrrega, li dedico generosament el llibre del qual ella també forma part, ja que va ésser la madrina de la 128 Brigada Mixta que tan bé va cobrir el seu sector a l'Aragó, la defensa de Poleñino i d'Alfarràs, i particularment el pont de Balaguer i la Sentiu" ¹

Amb aquestes paraules, en Joan Sans Ricart dedica el seu llibre de memòries de la guerra, Comissari de xoc, de Pagès Editors i amb pròleg de Manuel Vázquez Montalbán. 

En Joan Sans conta com, amb 16 anys, la Rosa Foguet, "viu la guerra com a mobilitzada als Serveis d'Ajuda de la rereguarda. Forma part d'aquell jovent que no accepta el feixisme i vol la llibertat per a tothom, i considera que els joves d'avui hem de saber sacrificar-nos si volem ser un dia dignes de nosaltres mateixos. També ens la descriu físicament dient: "És morena i té els ulls verds."

En Joan Sans coneix la família de la Rosa, perquè els pares d'ell i d'ella havien estat tractants de mules i de cavalls i s'havien conegut a les grans fires de bestiar que se celebraven a Salàs de Pallars. Com ja vaig contar en l'anterior capítol, ells dos, un cop a l'exili a Tolosa de Llenguadoc, són detinguts però aconsegueixen que l'alcalde de l'Albi intercedeixi per ells, els trobi feina i un lloc on viure plegats amb tota la família.

A principis dels anys 40 es casen i tenen dos fills. Víctor perd l'esperança en la definitiva victòria sobre el feixisme i Aurora perquè després de molts dies rúfols a l'hora de néixer va sortir el sol.

La Rosa, que havia aprés confecció als cosidors de Tàrrega, treballa en dos vessants. Per un costat cus la roba per la resistència, per fer-la arribar amb missatges als plecs als presoners que es troben a les presons franquistes. Per un altre costat, aconsegueix fer-se un nom en el món de l'alta costura i els seus models es presenten a París i altres ciutats franceses. Casa seva és un refugi per als militants de la CNT perseguits o malalts, i el seu taller de costura, un constant anar i venir de visites i de reunions clandestines. 

Tanmateix la detenció del Joan per part del govern pronazi de Vichy i el seu trasllat a un camp de treball, així com els escorcolls i les detencions, van minant la moral d'una Rosa que es troba sola amb els dos nens i amb un present i un futur del tot incerts.

Amb la victòria aliada sobre el feixisme l'any 1945, reneixen les esperances de llibertat i de poder tornar a casa. En Joan rep aquell any l'encàrrec de la Frederica Montseny de reorganitzar la CNT a l'exili. Mentrestant s'assabenten de la mort a Mauthausen del Ton, germà gran de la Rosa. 

Malgrat la fi de la guerra, sempre viuen sota sospita. Els serveis secrets francesos no els deixen tranquils. A casa seva acullen els fills i les dones dels militants anarquistes que cauen a mans de la policia franquista. Els escorcolls de la gendarmeria francesa són constants. Els pares de la Rosa no poden més amb l'ambient d'ansietat en què viuen, i marxen del seu costat.

La llarga nit del franquisme no s'acaba. Lluny del poble, de casa, de les amigues i de les companyes. L'exili es fa etern i va minant la salut de la Rosa. La seva alegria i el seu somriure s'apaguen. Viu una vida que no és la seva vida, voldria ser lliure, vora la seva gent, vora els llocs i els records de la seva infantesa.

El 1954 porten a casa seva el pare que havia emmalaltit i viu amb ells fins que mor. La seva mare Francesca mor més tard a Besiers a casa de la germana Núria. Tots dos són enterrats amb honors d'estat dels Anciens Combattants, per honorar la memòria del seu fill Antoni mort a Mauthausen.

El Víctor és enginyer i l'Aurora historiadora, la família viu en una certa estabilitat. Però una nova sotragada arriba per endur-se definitivament les il·lusions de la Rosa: Tota una vida de lluita, de sofriment, d'entrega, de privacions, i de sacrificis no serveixen per a res i són repudiats pels seus. En Joan perd la confiança de la CNT i de la seva amiga Federica Montseny. Un nou abisme s'obre en la seva vida. El Joan ho pot portar, la Rosa no pot més i s'enfonsa.

La Rosa és internada en un sanatori. Mor el dia 8 de novembre de 2002 a Plasença deu Toish vora Tolosa de Llenguadoc.²

La Rosa Foguet i Doll morí víctima de la immensa pena de l'exili.

Al proper escrit parlarem del seu germà Josep.

¹Comissari de xoc, Joan Sans Sicart. Lleida 2001. Pagès Editors.
²Mujeres de temple, Sara Berenguer. Tavernes Blanques 2008. L'Eixam Edicions.
³Comisario en el exilio, Joan Sans Sicart. Lleida 2004. Editorial Milenio.