Bozen. Bolzano

Finestres

per Albert Claramont

Firmes NT, Gent NT

Bozen. Bolzano
Bozen. Bolzano | Antonio Sessa on Unsplash

Per circumstàncies que ara no venen al cas, vaig viatjar amb certa urgència a aquesta ciutat, capital del Sud Tirol, a la regió autònoma del Trentino. Bozen, que tradicionalment havia estat territori austríac, pertany a Itàlia des del final de la primera guerra mundial, el 1918. La població és de parla italiana en un 73%, alemanya en un 26% i ladina en un 1%.

Em curaré en salut i diré que amb l'estada de tres dies no puc jutjar una situació, però vaig copsar dos temes claus: 1) la coneixença de la situació repressiva que patim els catalans i un suport tàcit; 2) una pinzellada sobre la situació de la minoria, la menoranza de parla alemanya, i és sobre aquest que els voldria parlar, i, necessàriament fer-ne algun paral·lelisme. 

I és que amb una certa enveja vaig poder veure i escoltar la convivència de les dues llengües arreu, d'una forma aparentment normal. Semblava que a ningú, per molt unionista italià que fos, se li acudiria en públic fer canviar obligatòriament de llengua a ningú, amb aquell sentit tan imperial del món, allò tan experimentat d'"háblame en español, esto es España", etc. A botigues, centres públics, al carrer, la gent, metges, cambreres, canviaven d'una llengua a l'altra amb facilitat i, com els catalans, sense escarafalls ni mal posat. Sana enveja? D'entrada, sí. Perquè a un li feia la sensació si fóssim en un país normal, de l'Europa que voldríem, imperfecta i amb greus amenaces, però avançada. No entendria que allà, algú volgués aplicar mesures que ens cauen al damunt dels catalans, delictes d'odi aprovats per callar la dissidència i persecució de l'escola en la llengua del país.

Clar que tenen Salvini i, encara –a què us sona?– el Monumento alla Vittoria, erigit per ordres personals de Mussolini després de l'annexió del Tirol del Sur, amb la victòria en la Primera Guerra Mundial. Es tracta d'una porta de 19 metres d'ample que fou dissenyada per l'arquitecte Marcello Piacentini i que substitueix l'antic monument austríac, que fou aterrat entre 1926 i 1927. La seva construcció en estil clarament feixista, mostrant pilars lictorials, es dedicà als "Màrtirs de la Primera Guerra Mundial". Sí, és el seu "Valle de los Caídos". Però sembla que, almenys allà, el respecte guanya la fatxenderia i la cultura, el menyspreu. 

Us ho recomano? I tant! Paradís pels caminants i pels qui gaudeixin del vi. Penseu que, l'any 15 aC, els romans van envair el territori i els Räter, la població autòctona, ja envasava el seu vi en barriques de fusta, mentre que a la cort d'August s'usaven odres de cuir o àmfores. El 30% dels vins provenen d'una sola varietat de raïm, del Vernatsch, en italià Schiava. Segons el seu origen, el vi es comercialitza i ven sota els noms: Kalterersee, St. Magdalener, Bozner Leiten, Meraner (Hügel), Südtiroler (Edel) Vernatsch o Grauvernatsch. I, per suposat, el Gewürztraminner.

A Bolzano, Bozen, hi ha barris construïts sense cap personalitat als 1930 per oferir vivenda als treballadors italians migrats a la zona. Però hi ha barris com el de Gries, una autèntica meravella, ple de cases i monuments amb l'estil històric de la zona. I molta neteja, i barreja també gastronòmica amb especialitats tiroleses. I d'allà als Dolomiti hi ha un pas. 

Cellers, grans paisatges i un gran amor pels vins, que és una de les coses que em duran, ens duran, a tornar-hi, per gaudir de la vida europea. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article