La Tàrrega de la postguerra. Targarins als camps nazis. Josep Minguell "Castells" Porta (8)

Notícia de Tàrrega

per Jaume Ramon Solé

Firmes NT, Gent NT

El Josep Minguell amb el seu germà Antonio a França, prop de la frontera als anys 50
El Josep Minguell amb el seu germà Antonio a França, prop de la frontera als anys 50

"Per a aquells homes i dones que tingueren la sort de sobreviure, l'alliberament no va significar la llibertat; sobre ells caigué la crua venjança del dictador Franco… Si els nazis els identificaren com a lluitadors contra el seu aliat, Franco, per a aquest continuaren sent els vençuts, contra els quals només cabien l'odi i la venjança." (Rosa Toran. Introducció a l'edició de 2017 d'Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig).

Al cap de nou anys de guerra, de sofriment, d'humiliació i de barbàrie, els supervivents republicans dels camps d'extermini nazi no van poder tornar a casa. "Eren els vençuts".

El "Tribunal Especial de Represión de la Masonería y del Comunismo" i la "Causa general sobre la dominación roja" impulsada pel ministre de justícia de Franco, el feixista lleidatà Eduardo Aunós, significaven repressió, presó i en molts casos la mort per a aquells exiliats que tornessin a casa.

El règim franquista va prohibir parlar d'ells. La Creu Roja Internacional va poder fer arribar la notícia del seu alliberament a les famílies. A París es troba amb el seu germà Manuel (un altre supervivient de la guerra civil), que havia marxat a França abans d'acabar la guerra i que s'havia nacionalitzat francès. És a partir de 1948 quan les seves germanes Antònia i Rosalia van de peregrinació al Santuari de Lorda i es retroben per primer cop amb ell. També es troba el 1950 amb el seu germà Antonio a la Catalunya Nord, prop de la frontera, però les trobades són molt esporàdiques. Els seus tres germans Manuel, Antonio i la Rosalia, amb els seus familiars, emigren cap al Canadà a finals dels anys 50 i passen molts anys sense veure's. La resta de germanes, l'Antònia, la Maria, la Ramona, la Coloma i l'Angelina, es queden aquí.

Un cop alliberat de Mauthausen, l'estat francès i alemany van reconèixer al Josep Minguell la condició de deportat polític i la seva invalidesa absoluta. S'estableix a París amb la Madeleine, on viuen fins a l'any 1967, i quan ja pot tornar a Espanya, es trasllada a Lió. D'aquí se'n van a viure a Amèlie les Bains, prop de Ceret a la Catalunya francesa, on viuen molts companys catalans deportats i exiliats. A Ceret mor de càncer la seva parella, la Madeleine, i se'n va a viure a Perpinyà, on coneix la Marcelina, amb qui es traslladà al Pertús i on resideix la resta de la seva vida fins a la data de la seva mort, el 22 d'abril de 2005.

El 5 d'abril de 1966 el cònsul general d'Espanya a París comunica al Josep que té permís per entrar a Espanya, sempre que dugui a sobre el passaport francès. Prop de 30 anys va tardar a poder tornar a la seva terra. Al Josep li encantaven els cotxes, la velocitat i conduir. Sempre deia que assegut al volant del cotxe, res no li feia mal. Sovint surt de viatge i s'arriba a Barcelona, a Cervera, a Granyena i a Tàrrega a veure els seus. És un viatge d'anada i de tornada en un sol dia que el farà moltes vegades des del Pertús.

En Josep Minguell mai parlava de Mauthausen. Els seus nebots no van conèixer el "tiet Pepitu" fins ben entrats els anys 1970. Als nebots els van inculcar que mai l'havien de contrariar, pel motiu del sofriment patit i pel seu estat de salut delicat. El tema de Mauthausen era un tema tabú, i mai explicava res de la seva experiència personal. Només alguns detalls de l'exili i dels camps de concentració de Sant Cebrià i d'Arles. Contava les moltes vegades que s'havia escapat d'aquests camps, on menjaven bacallà salat i bevien aigua del mar. I de quan en una d'aquestes fugides, vivint amagat en una granja amb l'ajut de la resistència, el van denunciar i els alemanys se'l van emportar.

Les nebodes i nebots més joves ens expliquen quina impressió els va causar el "tiet Pepitu" que van conèixer: "Era una persona molt educada, afable i calmada, però alhora inquieta, perquè patia el síndrome de les cames inquietes i constantment s'havia d'alçar a fer unes passes. Era molt elegant, i sempre anava molt ben vestit, amb barret i tirants. No podia dur cinturó pels problemes de ventre que patia." 

"Sabia fer anar els coberts d'una manera que mai havien vist: amb els coberts trinxava el menjar i després el mastegava molt lentament per poder-lo pair. Li agradava conduir i de matinada venia des del Pertús fins a Tàrrega, Cervera i Granyena amb el seu magnífic Mercedes Benz per acompanyar els seus familiars, amb la seva bondat i el seu intens somriure. L'any 2003 pateix un ictus i ja no es mourà de casa seva al Pertús fins a la seva mort l'any 2005."

Que el record del Josep Minguell Porta anomenat "el Castells" a Mauthausen, i el testimoni del seu sofriment i de la seva voluntat de viure restin en el record de la nostra memòria col·lectiva.


(Gràcies a Dolors Minguell Minguell i a Mingo Solé Minguell per haver-nos ajudat a recuperar la memòria i la història del seu "tiet Pepitu).

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article