Taller dels cossos mutants

Finestres

per Albert Claramont

Firmes NT, Gent NT

Taller dels cossos mutants
Taller dels cossos mutants

S'ha acabat el somni. Hem fet "una petita joia efímera", en paraules del professor i director del laboratori Teoria dels Cossos Mutants a l'Aula de Teatre de Lleida. Només dos representacions senceres, una a les 7 de la tarda i l'altra a les 9, d'un teatre físicament i mentalment exigent. I avui estem cruixits i emocionats, besats, abraçats encara pel públic que va venir a veure'ns dir Federico García Lorca, i una part de la seva obra magna, "Poeta en Nueva York". 

Han estat moltes hores d'assaig, correcció, treball postural i vocal, correcció, entrega, accions, cerca d'objectes, correcció, correcció i correcció... Des de l'octubre fins el divendres 21 de juny. 

Molt poca gent sabia que ens havíem apuntat a aquest curs, i que cada divendres hi hem anat, la meitat d'ells amb el Lluc. Tàrrega-Lleida, carregats de vegades amb angoixes. I Lleida-Tàrrega, descarregats de les visions inútils dels nostres problemes, i carregats d'art.

Ho hem fet amb el Lluc, sí, perquè el Jaume Belló, artista complet, pedagog excepcional, gran teòric i millor persona, des del primer moment va veure integrat el nostre xiquet a l'obra, amb la cadira de rodes. Teatre inclusiu? Sí, també. Terapèutic o alliberador? També. I forma de créixer, apoderar-nos, assumir passat i motxilles i donar la volta a tot, per fer en escena allò que portàvem dins i no sabíem treure: gestualitat, força, veu, patiment i gaudi, de dins enfora i a l'inrevés. Com les FINESTRES.

Vam començar pel gest, per l'acció, molt abans que el text perquè, com deia Brecht: "Per interpretar i contagiar una emoció als espectadors, l'actor ha d'iniciar una acció." I tal com va escriure Grotowski, calia construir una "partitura d'accions com una seqüència d'estructures dramàtiques: cant, ritme, dansa, poesia i acció, organitzades en fluxos en què la paraula transcorre i interactua amb el temps; partitura precisa però flexible a través de la qual l'intèrpret obre escletxes, explorant possibilitats d'una manera de fer".

Hem rememorat el viatge de Lorca, des de la seva Granada i la Residencia de Estudiantes de Madrid, en plena depressió per un amor no correspost i unes amistats (Buñuel i Dalí) que van resultar enganyoses, fins al Nova York dels trenta, on el poeta anava amb un cartellet que posava el seu destí per si es perdia, i es va trobar amb l'altra Gran Depressió. Hem recordat (i crec que mostrat) la confusió del poeta davant una gran urbs, desenfrenat i sense ànima, i una utilització de les persones com a simple greix que manté el sistema. I el salvatge racisme i en comparació l'espiritualitat, música i naturalitat dels negres. Hem caminat maquinalment pels carrers de NY, on he pogut fer de Walt Whitman mentre tots els actors m'increpaven, en una escena basada en la famosa Oda al gran poeta nord americà. I els he sabut respondre corregint errors i dubtes, en pic el poeta va aparèixer en una cadira il·luminada amb bombetes. Això després de cantar i ballar el Vals vienés tan famós.

Després, vam anar amb ell i un enorme vaixell de paper, a Cuba, on amb rom, gresca, cant i més surrealisme vam respirar, de blanc, passada la grisor de NY i els nostres vestits. Per acabar acompanyàrem Lorca de retorn a Granada, on l'esperava –com a tota l'obra– la mort, que el seguia, en balls amenaçadors o en presagis, que constaven ja al títol, Preludio de muerte en un poeta. Una mort nascuda de l'ou de la serp franquista. Una mort com tantes, però en aquest cas d'un home que hauria pogut ser figura cabdal de la literatura mundial. Ara ho és, sens dubte...

Ensenyances? Com deia Mateo Carroccio, "dialoguem per deconstruir-nos, per tornar-nos el buit. Així, potser, la constància esdevingui inspiració i despertin els personatges que dormien en els camerinos de les nostres ànimes. Reconstruïm-nos uns als altres, una i una altra vegada. Trobem les nostres esperances, deixant d'esperar...".

Que així sigui, i espero que quan ens veieu en algun acte que ho permeti, se'ns noti allò de positiu, engrescador i enriquidor que hem après al nostre Taller de teatre. 

Hi aniríeu, vatres? I ja posats a tenir el virus, natres intentarem seguir en escena. 

Ens hi voldreu?

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article