El carrer de cadascú

En podem parlar

per Roger Besora

Firmes NT, Gent NT

El carrer de les Piques de Tàrrega
El carrer de les Piques de Tàrrega | Joan Gabernet

Fa alguns números que la Nova Tàrrega bull de política. I és que venim d'un mes democràticament exigent i d'uns anys políticament intensos. La proximitat insòlita de tres convocatòries electorals en dos temps pot esgotar per una sobredosi de retòrica precuinada, de tàctiques electorals enllaunades o d'enquestes tallades al biaix. És cert que ens han fotut un bon "JEC d'hòsties" politicojurídiques com deia en Jaume Valeri Ponsarnau. Però malgrat les evidents violacions del sistema i la indignació que aquestes puguin despertar en molts dels electors, els voltímetres de la política segueixen percebent altes intensitats.

Però com que escric això just quan tanquen col·legis, dels candidats municipals de Tàrrega m'atrau no tant les propostes de campanya, que es perfilaran quan comencin pactes i negociacions, sinó més aviat la petita pàtina personal que han regalat als lectors durant les entrevistes. Especialment a nivell urbanístic, m'interessa quan esmenten alguns dels seus racons favorits de la ciutat. M'anoto els resultats i veig que triomfa per golejada el parc de Sant Eloi. Tot un clàssic. Alguns no es mullen dins d'aquest valor segur i, en haver de triar un racó predilecte, responen "qualsevol de Sant Eloi". Altres, agosarats, li'n posen nom i cognom: "la Creu dels Escolapis a Sant Eloi". I algun altre apunta a un espai més innovador vist el context, com la vista de Tàrrega des de Verdú a l'alçada del canal Segarra-Garrigues. De tots, el que m'ha colpit és el candidat que tria el carrer de les Piques, i en destaca els balcons amb flors.
El de les Piques és un dels carrers històrics de Tàrrega, que va des de la plaça Major fins a la ribera de l'Ondara, a tocar de l'estació d'autobusos. És una via estreta, que demanaria que fos exclusivament de vianants. Té una pell que destaca per la successió de petits balcons a diferent cota, gràcies a la baixada topogràfica cap al riu.

Aquest és un dels indrets evocadors de la ciutat, sense dubte, com tants d'altres n'hi ha especialment al nucli antic. Però l'interessant de la pregunta, per a mi, és que ens posa davant del mirall i empeny el lector a pensar en el record urbà de cadascú i, per tant, en la seva memòria més íntima. En el meu cas, com a commuter toranès de la ciutat, ho tinc clar: la confluència del carrer Comabruna amb l'Avinguda de la Generalitat, és a dir, on tinc la feina.

Potser és que som animals de costums, però trobo que aquesta petita trobada de camins, el de la partida de Comabruna i l'antiga carretera del Talladell, és un autèntic termòmetre ciutadà. En planta, forma un triangle urbà que condensa establiments ben diferents amb una plaça que s'obre al mig amb discreció, mentre augmenta de cota i que, inesperadament, es tranforma a un mirador sobre l'avinguda de la Generalitat. Allà tenim l'Escola Municipal de Música i el Col·legi Jacint Verdaguer com a grans pols d'atracció, però també un gimnàs, una clínica dental, botiga d'informàtica, un parell de bars, una papereria llibreria, a més del nostre despatx d'arquitectura. Ens col·lapsem cada dilluns pel mercat, i cada matí i cada tarda amb la càrrega i descàrrega d'escolars. Som en certa manera un dels pols culturals de la ciutat. Sentim la pulsió veïnal amb les activitats extraescolars, les converses entre els pares que esperen o se'n van... Els esportistes que surten a fer exercicis i els qui comenten les penúries o alegries de la jornada amb una cervesa. Gent anestesiada que puja al cotxe amb queixals empastats i parelles que volen reformar el seu espai de vida i surten amb nous projectes del despatx. De fons, no hi falten els que corren cap als cotxes perquè se'ls acaba la zona blava i els que, tossuts, estan farts de pagar tres euros per anul·lar-ne la multa. És per tot això que, avui dia, aquest és el meu tros favorit de la ciutat. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article