La ciutat papal

En podem parlar

per Roger Besora

Firmes NT, Gent NT

La ciutat papal
La ciutat papal | Rene Böhmer on Unsplash

Per molt que un intenti ser conscient de la diversitat dels individus que ocupem la ciutat, en general tendim a moure'ns pel nostre carril com a màquines rutinàriament programades. És ben normal que cadascú percebi l'entorn segons les sabates que porti, la professió que exerceixi o els fòtils que carregui a la motxil·la. De fet, pot ser que aquest sigui el curs natural de les coses, no allunyar-se gaire de la zona de confort. I tot i que això pugui semblar una bombolla perpètuament estable, aquesta manera tan prudent de desplaçar-se per la vida pot capgirar-se totalment en pocs dies. Observeu-ho sinó: dels protocols i les estratègies se'ns fan miques, almenys momentàniament, quan a casa arriba el primer gran tsunami natal. 

Feliçment, després d'un procés hospitalari de recorregut i patiments variables, un adquireix la condició perpètua de pare o mare. Reconfortat per tot tipus de coixins familiars, l'individu agraciat per tal reconeixement compagina la condició de fill/a amb la imperiosa nova categoria evolutiva: les necessitats del nadó se solapen amb les pròpies i, amb sort, tota la tribu familiar es coordina per sufocar-ne els eventuals incendis derivats.

Com a pare novell, la primera passejada solitària amb la meva filla va ser un autèntica rebregada en la pròpia percepció del món urbà més immediat. De cop, en el mateix recorregut d'anys, apareixien tot de perills insospitats, com la falta de semàfors o la presència de vehicles sospitosos de tendir a la col•lisió. Però també vaig notar, com mai abans, com el paviment es rebel•lava contra el passejant: apareixien ressalts gairebé insalvables amb el cotxet, vorades sense guals, espais mínims per al vianant o manca d'espai per al nadó. En el meu cas, aquest clima ambiental es percebia sempre equipat amb un arsenal d'estris com si s'hagués de fer una operació quirúrgica a cor obert, que en realitat es redueix a la mínima autonomia de canviar un bolquer en condicions dignes.

Em podia figurar com, per a les persones en cadira de rodes, desplaçar-se per la ciutat sovint devia ser una selva. Però és sobretot ara, amb la Bruna, la meva filla de dos mesos i mig, que he protagonitzat la lliçó en carn pròpia. Malgrat la normativa d'accessibilitat que com a arquitectes hem d'aplicar en espais públics i privats, passejar en cotxet amb un nadó no és gens fàcil. Sovint cal la tendra complicitat de molts altres transeünts per superar les tossudes barreres arquitectòniques i la manca de serveis a la paternitat.

Ara que vénen eleccions, si volem que de l'1,36 fills per dona que segons l'Idescat hi ha al nostre país es passi a una estadística més demogràficament saludable, caldrà fer molta feina a nivell legislatiu, social i laboral. Però en una altra escala, sense oblidar la derivada urbanitzadora de la qüestió, la cosa podria reduir-se a la insoportable lleugeresa de superar el graó de la vorera.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article