Una de cada dues víctimes d'abusos sexuals a Catalunya és un infant. És una de les esfereïdores xifres que posa de manifest l'Informe sobre els Drets dels Infants a Catalunya presentat aquest dilluns per Save The Children. Repeteixo: una de cada dues, la meitat. Dit així, sense anestèsia, fa feredat.

Com també fa mal de debò saber que el 30% dels alumnes d'ESO i Batxillerat catalans asseguren que van patir alguna mena d'agressió sexual durant el curs passat o que un de cada quatre menors viu en situació de pobresa aquí, a casa nostra; que les desigualtats no fan més que augmentar any rere any o que la situació és pitjor per als menors estranyers no acompanyats. 

El que encara és més trist és que aquesta situació es dóna, aquí i ara, malgrat que a Catalunya comptem amb un marc jurídic favorable als drets dels infants. Per què doncs a la pràctica la protecció dels nostres nens i nenes continua essent una assignatura pendent?

Podem restar impassibles davant aquesta realitat? Ens podem permetre aquest luxe com a societat? 

La resposta és clara: NO. 

Si creiem que, com afirmava Eglantyne Jebb, fundadora de l'ONG, "cada generació d'infants ofereix a la humanitat la possibilitat de reconstruir el món", no podem esperar més i hem de fer de la infancia una prioritat. Només així, dedicant mitjans i esforços a garantir no tan sols un millor futur sinó un millor present als infants, podrem avançar com a comunitat. Si per contra, mirem cap a una altra banda pensant que aquest (sortosament) no és el cas dels nostres fills, els farem un flac favor, també a ells.

Cal que com a ciutadans prenguem consciència de la nostra responsabilitat, convé que recordem que hi podem posar el nostre granet de sorra, que de mica en mica s'omple la pica. Com pensem sinó exigir a les administracions, que són qui més eines tenen per girar la truita, i als seus dirigents que en decideixen les polítiques que facin el que calgui per atacar el problema? Si volem que s'inverteixi més en protecció social dels infants, hem d'exigir-ho amb la mateixa vehemència que reclamem, per exemple, la igualtat entre homes i dones. Hem de vetllar pel tresor més preuat que tenim.