Darrerament han estat sonats els passos al costat (o endarre) que han fet alguns polítics per deixar via lliure a noves generacions. Apartar-se o fins i tot retirar-se quan se surfeja amb major o menor comoditat la cresta de l'onada no és fàcil, ni en política ni en qualsevol altre àmbit. Però, de vegades, tampoc no ho és fer un pas endavant.

Deixar la zona de confort i assumir responsabilitats és esgotador i desgasta fins i tot els més entusiastes. Els que un moment o altre de la seva vida, bé sigui en la seva trajectòria professional bé sigui en el terreny personal, han fet aquest pas al front ho tenen ben après i, qui més qui menys, n'ha patit les conseqüències. 

Però també saben que aquests passos, per petits que siguin, són cabdals. Ho són perquè ajuden la nostra societat a millorar, a avançar o com a mínim a intentar-ho; ho són perquè sempre fa falta algú que estiri el carro per prosperar; ho són perquè junts tenim més força i aquesta energia requereix algú que la canalitzi i n'extregui tot el suc possible per obtenir resultats. 

Passar al davant (d'un negoci, un equip, una associació, un partit polític...) té pros i contres. Quins pesen més és complicat de dir. De vegades, els primers premien qui fa aquest pas i l'empènyen a seguir fent camí. D'altres, els segons conviden aquesta gent que treballa no només en benefici propi sinó de la comunitat a fer-se enrere més aviat del que tenia pensat. Per sort, sempre hi ha (o hi acostuma a haver) algú o altre disposat a cedir part del seu temps, i a dedicar els seus esforços a treballar per millorar la nostra societat.

Què passa doncs a Foment Targarí? Com és que costa tant de trobar qui rellevi la darrera junta, que va dimitir ara ja fa un any? Preguntes com aquestes ens passen pel cap als que observem perplexos des de fora (amb molts interrogants per respondre) la crisi de l'entitat, una de les pitjors que ha hagut d'afrontar. 

Tàrrega sempre ha destacat per la seva tradició comercial. Canviarà això? No ho sabem. Però el fet que Foment no superés el tràngol, faria de tot menys convidar al'optimisme.