Avui tocaria parlar de FiraTàrrega, però l'actualitat fa que el meu discurs viri cap una altra banda. Amb tot parteixo d'una peça teatral que hem pogut veure a la Fira i que connecta (almenys a mi m'hi ha connectat) amb el clima polític i social que vivim (i patim).

Em refereixo a la magistral Màtria, de Carla Rovira. La càrrega política d'aquesta obra, capaç d'arrencar riallades i llàgrimes amb la mateixa intensitat, és evident. Rovira, de la creativitat de la qual ja vam poder gaudir a FiraTàrrega 2015, ens torna a parlar de dolor, però aquest cop no com a individus, des de la intimitat, sinó com a col·lectiu, com a societat.

Parteix de la recerca (sense èxit) del cos de l'oncle de la seva mare, mort a mans dels franquistes, per denunciar que fa 40 anys que a Espanya impera el silenci, que fa 40 anys que a Espanya es nega la història, la memòria dels caiguts a mans dels guanyadors de la Guerra Civil. Ho fa des d'una mirada femenina, perquè la de les dones és la part de la història sempre silenciada. Aquesta creadora enreda la seva mare per ajudar-la a fer-nos mirar a la cara, a enfrontar el patiment que la guerra i la dictadura van provocar no només en les persones que les van patir en primera persona, sinó també en els seus descendents.

"Les ferides queden impregnades en els cossos de les víctimes." Tots som damnificats de 40 anys de dictadura i d'anorreament del pensament divergent a l'oficial. Potser per això els descendents d'aquells temps esclafim a plorar com nens quan mirem als ulls les víctimes (aniquilades per defensar idees), i potser això ens ajudi a entendre com són les generacions que ens precediren, que s'empassen les llàgrimes (i el dolor).

'Màtria' et remou, t'exhorta a no callar més i a lluitar pel que creiem just, a fer sentir la nostra veu encara que n'hi hagi que la vulguin silenciar. 40 anys després la por és menys intensa i han sorgit veus (moltes, diria jo) capaces de trencar el silenci.

Un silenci en què els "hereus" d'aquesta fosca etapa de la nostra història segueixen enrocats. No és hora de mitges tintes. És hora de decidir si permetem que es torni a imposar el silenci i la por o si impedim que una obsoleta estratègia emmudeixi la nostra veu. Fa anys que esperem silents, ja ni n'ha prou?