La vida, de vegades, és injusta, molt, limitant-nos a fer servir paraules políticament correctes. Cap mare (ni pare) hauria de passar per l'horror d'enterrar un fill, no l'hauria de veure patir mentre s'apaga sense remei. Però la vida és així, el càncer és així de cruel, i tenyeix de sofriment la vida de moltes mares (i pares, parelles, fills, amics i famílies senceres).

Una de les famílies que aquests dies passa per un moment molt dur és la del periodista Carles Capdevila, mort la setmana passada després de plantar cara al càncer durant prop de dos anys. La seva defunció no tan sols l'ha plorada el seu entorn proper sinó que som molts els que sentim que hem perdut alguna cosa amb la seva mort.

No el coneixíem, però el sentíem proper, i molts dels que ens dediquem a això de la comunicació ens hi emmirallàvem. La seva manera de comunicar, directa i planera, enginyosa i loquaç, positiva i alhora crítica, quallava, contagiava la vitalitat amb què Capdevila va decidir entomar el cop més dur de la seva vida. És tota una lliçó de vida, però també de periodisme.

Quan va deixar la direcció de l'Ara en les paraules que va dedicar a l'equip del diari va dir que li havien dit que no era prou fill de puta com per ser director d'un diari o que tenia massa escrúpols per ser-ho. Els que admirem i compartim la seva forma d'entendre la nostra feina, la comunicació, li agraïm que en tingués, d'escrúpols, i que s'estimés més ser un ingenu que un cínic, perquè ens va empènyer a desacomplexar-nos i a reivindicar aquesta forma de fer periodisme: sincera, que posa l'accent en les persones, sobretot en aquelles que no tenen veu.

Carles, moltes gràcies pel testament que ens vas deixar a lectors i admiradors el passat 27 de maig a l'article Diguem-nos coses boniques, sobretot a nosaltres mateixos. Capdevila ens exhorta a mantenir una actitud positiva a la vida perquè deixar de banda queixes i retrets és essencial per "afrontar l'avui amb més ganes". Com entenia el periodisme en particular i la vida en general és exemplar. D'aquí que siguem molts els que hem perdut un gran referent. Allà on siguis, Carles, descansa en pau.