Un dels millors regals que m'ha fet la vida ha estat el de tenir un AVI, en majúscules, amb totes les lletres. Si em pregunten pels millors moments de la meva infància, bona part tenen a veure amb ell (bé, amb ell i la padrina, la seva còmplice). Em vénen a la memòria els estius al poble, les excursions per tots els racons de la comarca i les històries que ens explicava, quan ens defensava davant els pares si n'havíem fet alguna, el veig torrant el pa a la llar de foc per fer-nos aquell pa amb oli i xocolata tan deliciós per berenar... i així podria seguir durant hores. 

Gaudir de la companyia, l'estima i la complicitat que s'acostuma a teixir entre avis i néts que tenen la sort de passar força estones plegats és sens dubte un dels millors obsequis que els humans podem rebre quan tot plegat aixequem un pam de terra. És per això que trobo ben injust el tracte que malauradament tot sovint es dóna als avis en la nostra societat, on tot gira entorn del mite de l'eterna joventut.

Fer-se gran potser no sigui gens cool però és la realitat (dura i trista? Segons els ulls que s'ho mirin) i tots hi anem pel camí (com li he sentir dir a la meva àvia mil cops), tant els que ja rondem la quarantena com els que compteu tots i cadascun dels dies que us falten per complir els esperats 18 anys (sí, nois, vosaltres, si tot va bé, també us fareu vells –i més aviat del que us penseu!).

Com a societat, n'hauríem de ser ben conscients i canviar de xip. Hem de reivindicar la nostra gent gran, tant des del nucli de la família com des de les administracions, i tractar-la com es mereix, no com a trastos vells. Ells són part, i molt rellevant, de la nostra societat, som qui som gràcies a ells i ara que són grans, que és quan més ens necessiten, no podem girar-los l'esquena. D'aquí que totes les iniciatives destinades a garantir una vellesa digna (com el programa "Bon dia avi, bon dia àvia" que vol implantar l'Ajuntament de Tàrrega) siguin benvingudes. Igual que per a mi és essencial que les administracions facin mans i mànigues per garantir els drets dels infants –el nostre futur–; ho és garantir els de la gent gran. Ells no són només el nostre passat, són el present. Són un tresor que cal preservar.