Editorial

He quedat amb Xavier Garcia i Benjamí Tous al carrer de les Piques; he de fer una entrevista al segon. Mentre m’espero deambulo per l’entorn. Cap avall, em retrobo amb els carrers estrets que ronden el call, amb els seus arcs humits i la taverna del Bola, ara amb un altre nom però jo em quedo amb aquest per l’enyorança. Carrer amunt, se’m redescobreix tota la majestat de la plaça Major, presidida per Sant Maria, les simetries de l’ajuntament i de l’edifici de la Cambra. El carrer de les Piques és just al mig de dos entorns contraposats que formen part de la mateixa unitat que és Tàrrega.

Faig aquesta entrada per apuntar el traç mental que tinc dels dos artistes amb qui he quedat. El Benjamí Tous vesteix sense vergonya el traç d’un home apassionat. És fidel a una manera pròpia d’entendre el ser humà. És provocatiu i li agrada fugir dels estereotips. M’agrada la seva sensibilitat, desgrana tocs de feminitat i d’innocència. La seva mirada intimista. Els seus rituals insòlits. En certa manera, el Benjamí és poesia que engalana la ciutat.

En el Xavier Garcia s’hi barreja el millor i el pitjor del que voldríem. Escardalenc, amb uns ulls afilats que devoren i enalteixen amb la mateixa facilitat. Té el do de la paraula i de la lletra escrita. Apunta-li dues ratlles d’un clàssic i en pot improvisar una tesi. Quan parla redacta de forma meticulosa, i si convé se’n fot de la redacció perquè, el Xavier Garcia, ho pot fer. La seva descripció del Guantxo és un dels millors textos que he llegit mai. Potser perquè ell també beu d’aquelles passes de l’home solitari i diferent. De fet, ell i Guixanet han fet que el Guantxo sigui avui immortal.

Si el Benjamí és poesia, el Xavier és ciència. Estricta i freda com la seva aparença. Tan real que a vegades ofèn, però de tant nivell que em sap greu que la ciutat no en tregui més nom i partit. Pel que sigui, ell tampoc no té pretensions.