Editorial

Quan tenim eleccions polítiques al nostre territori, fins i tot en els pobles que millor em sembla conèixer, solc errar quan faig una quiniela dels resultats.En el cas de la victòria de l'empresari americà Donald Trump, també. I en l'escalada a França del vot dretà de Marine Le Pen, i en l'ascens dels partits neofeixistes arreu d'Europa, i en la mateixa victòria in extremis de Mariano Rajoy. I tot i que sé que m'equivoco, continuo de forma poc sensata fent els mateixos pronòstics. Somiar és gratuït.

En el cas de Tàrrega, el meu error està en pensar que la gent que conec, unes 400 o 500 persones, és l'única que va a votar. I és clar, me'n deixo més de 15.000 al tinter que no sé ni qui són, ni què pensen, ni quins són els seus canals d'informació, ni de quina manera prenen les decisions.

Un dia una àvia m'explicava: "Mira nen, amb el Franco víviem millor. Tothom treballava, la gent estava contenta, cap matrimoni se separava, tothom anava a missa. Érem pobres però alegrets. En canvi ara, tot va malament. Una cosa és la llibertat i una altra el llibertinatge". I és clar. Nosaltres vivim en el nostre petit món, però el món té tants petits mons com persones.

Un dia, quan era escolar, parlant de la història de Roma, un company li preguntava al professor: "Com és que la gent d'aquell temps acceptava que hi haguessin esclaus?". No recordo la resposta del professor, però sí que sé la resposta que ens ha donat la vida: o tempora o mores (cada temps té les seves coses). És a dir, per entendre un fet o un pensament, t'has de posar en la seva pell i viure'l. Únicament així, el nostre judici pot ajustar-se a la realitat. 

De tot això en trec una lliçó que m'agrada compartir. Que el món canviï depèn de nosaltres. De la nostra actitud, del nostre exemple, de la nostra capacitat d'estimar i entendre els que tenim al costat, de la nostra força de saber compartir... Sí, són frases tan antigues com l'home. Són valors senzills que tots coneixem bé. Però el cert és que el món únicament pot canviar en positiu essent fidels a aquestes lliçons. També és igualment cert que no és gens fàcil, ni ara, ni fa mil anys. Qui sap estendre la mà al seu enemic quan moltes vegades girem la cara als més propers, fins i tot als familiars directes? A vegades som com aquells que llencen el cendrer del cotxe al cubell de la matèria inorgànica i després tirem impunement la burilla al mig del carrer.

Ara tenim al nostre favor que a diferència de fa unes dècades, podem ser molt més conscients del què, quan, com i per què passen les coses.