Editorial

Venint de Montblanc, prop de Verdú hi ha un senyal que limita de manera innecessària la velocitat a 90 km/h. Dic innecessària perquè si vas a més velocitat pots sortir projectat i passar de la carretera a navegar pel canal Segarra-Garrigues. Els bonys de la carretera fan la sensació de fer una muntanya russa. Pels que van en sentit Tarragona, és com si fos una publicitat prèvia i gratuïta del que poden trobar a Port Aventura.

Dilluns em va donar temps a pensar això. De fet, el tram de Reus a Tàrrega el vaig recórrer a 40 km/h, resseguint el rosari de cotxes que en ambdós sentits de la marxa copaven l’asfalt. L’itinerari, certament, sembla més una carrerada que una carretera.

Crec que devia ser l’any 2004 quan va aterrar per aquestes terres el llavors ministre de Foment, Francisco Álvarez Cascos. Amb to solemne avançava els detalls de la futura autovia entre Montblanc i Tàrrega. Llavors recentment acabada l’autovia Cervera-Igualada, el tram Montblanc-Tàrrega, molt reivindicat per la Cambra de Comerç, havia agafat certa embranzida política. S’havien fet uns dossiers i reivindicacions que havien penetrat bé pels despatxos de Madrid.

El resultat, però, va ser nefast. Els polítics locals en lloc de mirar el territori miraven el campanar. Pels de Cervera, la carretera havia de ser entre Montblanc i Fonolleres, perquè d’aquesta manera tot passant pel clot dels Aubins podien fer la creu entre l’horitzontal de l’autovia i la vertical de l’Eix. Pels de Tàrrega havia de passar tocant a Cal Ponet. Mentre els nostres polítics s’encantaven estirant i arronsant el tram, van aparèixer mig d’incògnit altres polítics de Ponent (Pla d’Urgell i Segrià), que van decidir que l’autovia s’havia de fer per Lleida.

És cert que allà tenen una autopista amortitzada 20 vegades i que, per tant, potser ja seria hora de rescatar-la i deixar els senyors d’Acesa amb un pam de nas. Però no, aquí els bancs només es toquen quan hi ha rescats que paguen els de sempre. La solució era fer l’autovia per Lleida.

La proposta planteja que els camions del port de Tarragona o els turistes valencians que vagin a Andorra, al Pirineu o més enllà hagin de passar per Lleida. Evidentment, és una volta absurda i també un ventallot que afavoreix la desertització del nostre espai geogràfic.

De fet, els polítics d’aquí, ara i abans, quan reivindiquen l’autovia ho fan amb la boca mig closa. Els arguments favorables al pedaç que ja van fer fa uns anys i el somni que potser algun dia faran la variant de Tàrrega sembla que els serveix.

És clar que no és l’única via patètica; tenim també el tram de la L-310, que dilluns va patir un altre accident mortal i que ara posen damunt la taula el projecte prorrogat de l’any 2006.

La reivindicació d’una autovia entre Tàrrega i Montblanc hauria d’estar en boca dels nostres representants polítics mani qui mani a Madrid o a Barcelona, igual com ho va ser al seu dia el tram Tàrrega-Igualada. No és just que aquest nus de comunicacions i de riquesa econòmica que passa pel costat de casa continuï ratllant semblances amb les carreteres del tercer món.