Editorial

“Mare, les noies també podem jugar a futbol?”, em demana de cop i volta la meva filla de quatre anys tota sorpresa en veure imatges d’un partit de futbol femení a la tele. La meva resposta és taxativa per dissipar tots els dubtes: “Les noies podem fer el que ens vingui de gust, com els nois”. Aquesta conversa, lluny de quedar en una anècdota domèstica, posa de manifest que alguna cosa no funciona, que alguna cosa no fem bé quan es tracta d’educar els nostres fills en igualtat. D’aquí que, com a dona, no em cansi de reivindicar l’equitat de gènere cada 8 de març, i cada dia de l’any, mentre aquesta no sigui 100 % real.

Malgrat que a casa defensem la igualtat de gènere i mirem de transmetre-la amb tot el que fem a la nostra filla, hi ha missatges que calen fons, massa profundament, quan una nena tan petita es demana si ella pot fer el mateix que el seu cosí. Cert és que just fa un any en aquest mateix espai posava sobre la taula les diferències entre la meva filla i el meu nebot. Però em nego a creure que les dissimilituds entre tots dos tinguin res a veure amb el fet d’haver nascut nen o nena, perquè aleshores les convertiríem en desigualtats de gènere. 

Vet aquí la meva sorpresa majúscula en palpar de prop, en la vida diària, que passen els anys i no som capaços de trencar els estereotips de gènere d’una vegada per totes. D’aquí que aplaudeixi les propostes que administracions i entitats organitzen cada any durant aquestes dates per alertar dels greuges educatius, laborals i socials que encara avui patim les dones vers els homes. A Tàrrega, l’acte estrella va ser la xerrada que va tenir lloc dimarts al Museu Comarcal, que volia donar a conèixer la biografia de quatre targarines rellevants. Totes aquestes activitats són necessàries i indispensables mentre les nenes es preguntin si elles poden jugar a futbol i/o els nens, si poden fer ballet.