Els fantasmes no m’agraden. Ni en la vida real (entenent com fantasma aquell que presumeix de ser el que no és o de tenir el que no té), ni en el terreny espiritual (m’inquieta, i moltíssim, la possibilitat que les ànimes dels morts puguin campar al seu aire entre els vius), ni en els contes. I menys que ho faran a partir d’ara.

El motiu és que a casa fa més d’una setmana que no dormim d’una sola tirada tota la nit per culpa del “fantasma de l’escola” i del Halloween que tan poc m’agrada, que sembla entossudit a fer la competència a la Castanyada. Ja us ho deia l’any passat per aquestes dates en l’editorial titulada “La carabassa pel puré”. No veig amb bons ulls que desterrem les nostres tradicions per adoptar-ne altres de foranes, si bé no em sentireu mai criticar la descoberta, el coneixement i el respecte pels costums propis d’altres cultures (“el saber no ocupa lloc”, sempre he sentit dir i m’ho crec a ulls clucs). I més malament que em miraré la festa de Tots Sants anglosaxona si serveix per generar malestar als nostres fills.

Si busqueu algú que pensi que als nens se’ls ha d’explicar la veritat i evitar “mentides pietoses”, veniu-me a trobar i us diré que els hem de dir la veritat, però una veritat que puguin entendre i que no serveixi per alimentar una imaginació ja de per si fora mida quan no cal (com és el cas).

L’únic vincle que els infants haurien de tenir amb la por és aquell que teixeixin ells mateixos i que nosaltres, els adults, els hem d’ajudar a desfer o, com a mínim, a gestionar. La por no hauria de convertir-se en una eina per educar els nostres nens, tot i que encara avui dia, en plena era de l’educació emocional, tots tenim tics d’una antiga forma d’educar més avesada a reprimir que a fomentar el creixement personal.

Oi que en política som molts als qui no ens agrada o no ens serveix l’argument de la por que tant han exprimit el Partit Popular o Ciutadans per convèncer-nos de les bondats de formar part d’Espanya o més aviat era per argumentar els entrebancs d’una eventual independència de Catalunya? Oi que no entenem la por com un raonament 100 % vàlid per convèncer l’altre que tenim raó? Doncs pel que fa a la canalla, tampoc em sembla que sigui l’argument més sa a aplicar. Què voleu que us digui: sóc d’aquells a qui no els agrada veure fantasmes on no n’hi ha.