Editorial

LAIA PEDRÓS

Les imatges de desenes de docents al carrer dimecres passat resumeixen un malestar que s’ha anat acumulant durant anys. Professors i mestres van sortir no per abandonar les seves aules, sinó per defensar-les. Darrere les pancartes i els crits hi havia un missatge que va més enllà de la reivindicació laboral: una demanda per un sistema educatiu digne, capaç d’oferir les mateixes oportunitats a tots els infants i joves, sense distincions i amb els suports necessaris per fer-ho possible.

Les reivindicacions no són noves: reduir ràtios, alleugerir la burocràcia, recuperar el poder adquisitiu perdut, estabilitzar les plantilles i fer realitat la inclusió educativa. Però la reiteració no les fa menys urgents. Quan un mestre ha d’atendre trenta alumnes sense reforços suficients, quan els suports a la diversitat arriben tard o són insuficients, quan els projectes pedagògics canvien cada legislatura al ritme dels interessos polítics, és normal que els professionals se sentin desbordats i desencisats. L’educació no pot ser un camp de proves constant, ni tampoc un terreny d’improvisacions. És, o hauria de ser sempre, una prioritat col·lectiva.

Els docents que es mobilitzen recorden a tota la societat que no hi pot haver qualitat educativa sense condicions laborals dignes. Si volem una escola inclusiva de veritat, hi ha d’haver recursos, estabilitat i confiança. L’educació no depèn només de la vocació —aquesta, com deien alguns mestres a la concentració, ja els “sobra”—, sinó de la responsabilitat política i social de garantir que cada alumne trobi el seu lloc a l’aula i que cada professional pugui desenvolupar la seva tasca en condicions adequades. L’escola pública, quan funciona, és el millor instrument d’igualtat i cohesió que té un país; quan se la desatén, també és el termòmetre més fidel del seu deteriorament.

Aquest compromís amb el bé comú el comparteixen també altres àmbits, com el del periodisme de proximitat. A NOVA TÀRREGA, la trobada recent dels seus col·laboradors amb motiu del patró dels periodistes, Sant Francesc de Sales, va ser molt més que un esmorzar o una tradició recuperada. Va ser un acte de reconeixement mutu entre aquells que, setmana rere setmana, mantenen viva una finestra oberta a la realitat del territori. En temps de velocitat informativa i de sobreinformació, el periodisme local continua sent una eina insubstituïble per preservar la memòria col·lectiva, donar veu a les persones i reforçar el sentiment de comunitat.

Mestres i periodistes comparteixen, en definitiva, una missió comuna: ajudar la ciutadania a comprendre i a participar en el seu entorn amb esperit crític i amb criteri. Uns ho fan a les aules; els altres, a les pàgines i canals de comunicació. Ambdós àmbits necessiten temps, serenor i suport per exercir la seva tasca amb qualitat —i tots dos pateixen, també, la mateixa pressió de la immediatesa, de la manca de recursos i del reconeixement escàs.

És per això que aquest editorial vol ser també un agraïment i un toc d’atenció. Gràcies als docents que, malgrat el cansament, segueixen creient que l’escola pot canviar vides. Gràcies als col·laboradors que mantenen viva la veu de la nostra ciutat i del nostre territori.