Editorial

LAIA PEDRÓS

La situació sanitària als petits pobles de la Ribera del Sió, integrada dins l’ABS d’Agramunt, és una preocupació que ja no es pot ignorar. Aquest cas particular no és gaire diferent del que viuen altres zones rurals de Catalunya, com la Vall del Corb depenent de l’ABS de Bellpuig. El fet que aquests territoris pateixin mancances similars posa en evidència un problema estructural profundament arrelat al model d’atenció sanitària rural.

La recent reunió entre els alcaldes de la Ribera del Sió i la consellera de Salut, Olga Pané, ha deixat clar que tot i haver experimentat una millora en el nombre de metges —actualment cinc, quan n’hi hauria d’haver 5,5— encara persisteixen moltes limitacions. A finals del 2024 la situació va ser crítica, amb només dos professionals disponibles, fet que va posar en risc l’accés universal a la sanitat. Malgrat la millora, molts consultoris petitons continuen tancats o només oberts unes hores a la setmana, un escenari que redueix greument la qualitat i la continuïtat assistencial.

Aquestes circumstàncies afecten especialment una població envellida, que en molts casos no disposa ni de mitjans ni de facilitat per desplaçar-se a distàncies considerables per rebre atenció mèdica. Aquesta realitat crea una doble problemàtica: per una banda s’exposa la salut de les persones per la precarietat en la cobertura mèdica, i per altra s’alimenta una sensació d’abandonament i fractura territorial que incrementa la desigualtat entre zones urbanes i rurals.

Els alcaldes, com Xavier Pintó, representant dels Plans de Sió, alerten que la situació és insostenible. Reclamen un tracte equiparable al que reben els municipis grans perquè molts veïns s’han de desplaçar fins a 15 quilòmetres sense servei públic de transports per poder acudir a la consulta mèdica. Actualment, dels quatre consultoris dels Plans de Sió, només un roman obert amb atenció limitada (un dia a la setmana), complementada per la infermeria, un clar indicador que el model actual no s’adapta a les necessitats locals.

En aquesta línia, cal un replantejament profund del model sanitari rural, que vagi més enllà del simple recompte de professionals. S’han de potenciar el lideratge i el rol ampliat d’infermeres i treballadors socials, elements que ja són fonamentals en l’atenció. També caldria crear mecanismes flexibles i pròxims d’atenció, així com garantir sistemes de mobilitat que evitin que la distància es converteixi en una barrera infranquejable.

El futur de la sanitat rural ha de ser una prioritat clara amb polítiques valentes que frustrin la desertificació sanitària i contribueixin a mantenir la vitalitat i la cohesió social dels pobles. Garantir l’accés a un servei sanitari digne i proper no és només una qüestió de números, sinó un dret bàsic que reforça la justícia social i el benestar col·lectiu.

En resum, la salut a la Ribera del Sió i altres zones rurals de Catalunya necessita una reorganització integral, humana i ambiciósament orientada a resoldre no només dèficits quantitatius sinó també estructurals. 

Sense aquesta aposta valenta, la problemàtica serà crònica, amb greus conseqüències per a les persones i per a la sostenibilitat dels seus territoris.