Editorial

LAIA PEDRÓS

Deu anys després de la riuada del 3 de novembre del 2015, Agramunt continua portant al cor el record d’aquella nit fatídica que va segar la vida de quatre residents de la residència Ribera del Sió. El temps ha permès curar ferides materials, però no pas les humanes. I, sobretot, ha deixat una lliçó gravada al caràcter del poble: mai més es pot baixar la guàrdia davant la força de la natura.

Des de llavors, Agramunt ha sabut transformar el dolor en aprenentatge. En aquests deu anys, el municipi ha impulsat una autèntica revolució urbanística i de protecció civil. La reorientació del creixement cap al nord, la prohibició de construir en zones inundables, la creació del Duprocim, la millora del curs del Sió, la instal·lació de sensors d’alarma o la reforma del Pont Romànic en són exemples concrets d’una voluntat política i tècnica per garantir la seguretat de tothom. Són mesures que, més enllà de la prevenció, projecten una nova manera d’entendre el territori: amb respecte, amb planificació i amb consciència ambiental.

Però la memòria no es pot diluir enmig dels avenços. Recordar per prevenir. Aprendre per protegir. Aquest és el millor homenatge que Agramunt pot oferir, dècada rere dècada, a les quatre dones que van perdre la vida i a totes les persones que, aquell dia, van descobrir la fragilitat i la fortalesa que conviuen en una comunitat unida.

D’altra banda, com cada tardor, Tàrrega va tornar a celebrar la Castanyada, una de les festes més arrelades de la nostra cultura popular. Tot i així, els últims anys el calendari de finals d’octubre s’ha anat tenyint de tons taronges, carabasses i disfresses inspirades en Halloween. Aquesta convivència, cada cop més visible, podria fer pensar que la tradició catalana es va diluint. 

El passat cap de setmana, la ciutat va oferir el millor exemple d’aquesta evolució festiva. D’una banda, molts carrers s’omplien d’infants disfressats de bruixes, monstres o zombis, recorrent les botigues del centre amb el popular “truco o trato”. Una escena pròpia del món anglosaxó però que aquí ja forma part del nostre paisatge festiu. De l’altra, el foc de les parades del Cau mantenia viva l’essència de la Castanyada més autòctona, amb castanyes torrades, panellets i un ambient de germanor al voltant de la taula i la música.

Entre les novetats més celebrades d’enguany hi ha hagut La Mina de la Por, impulsada per Lo Groguet, una nova figura del bestiari local liderada per adolescents. El túnel del terror, ambientat en una llegenda minera del segle XVII, va atreure centenars de visitants i va demostrar que la creativitat juvenil pot donar nova vida a les tradicions si es fa des del propi territori. 

També el cementiri, com cada 1 de novembre, va tornar a omplir-se de famílies que retien homenatge als seus difunts, sovint després de compartir un àpat de Castanyada. Aquest vincle entre festa i record, entre la vida i la memòria, és la vertadera essència de Tots Sants i el que distingeix la nostra tradició d’altres costums més comercials o superficials.

Mantenir viva la Castanyada no vol dir rebutjar Halloween, sinó aprendre a conviure-hi amb sentit comú i mirada pròpia. Cal que escoles, entitats, famílies i institucions continuïn donant pes a les activitats que expliquen qui som: els tallers de panellets, els contacontes populars, la música tradicional o les trobades intergeneracionals. La identitat no és una peça de museu; és un organisme viu que s’adapta sense perdre l’essència.