Editorial

LAIA PEDRÓS

La setmana passada, el vent va bufar amb una força poc habitual i va posar a prova, literalment, la resistència d’Anglesola. La teulada del poliesportiu municipal es va desprendre i una part de l’estructura va impactar contra l’escola Santa Creu, situada just al costat. L’incident, que podria haver tingut conseqüències dramàtiques, va quedar en un enorme ensurt gràcies a l’actuació ràpida del centre educatiu, dels mestres i dels serveis d’emergència. Els mestres havien decidit avançar uns minuts l’entrada a classe per precaució davant les fortes ràfegues. Aquella decisió, aparentment rutinària, va resultar providencial.

L’alumnat ja era dins quan el vent va arrencar part de la coberta. No hi va haver ferits, però sí danys materials importants. L’Ajuntament i el Govern van reaccionar també amb diligència, i el mateix conseller de la Presidència, Albert Dalmau, es va desplaçar al municipi per expressar suport i col·laboració en les tasques de rehabilitació. Aquest episodi ha deixat una imatge potent del que significa el servei públic: reacció, empatia i capacitat de treball conjunt en situacions límit. La responsabilitat compartida, la rapidesa de reflexos i la coordinació entre institucions i ciutadania van ser claus per evitar un desastre.

En un moment en què la confiança en les institucions sovint trontolla, Anglesola ofereix un bon exemple de com la diligència i el sentit comú poden salvar vides. Però allò que va funcionar davant el perill físic del vent hauria de servir també d’exemple davant els perills més silenciosos que afecten la nostra societat. 

El mateix dia en què el municipi superava el seu ensurt, Tàrrega presentava la campanya Trenquem el silenci dins dels actes pel Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones. Una coincidència que convida a la reflexió.

El 25N ens recorda que hi ha altres formes de risc col·lectiu menys visibles, més persistents i igualment destructives. Els silencis davant les violències masclistes, l’acceptació passiva d’actituds sexistes o el simple fet de no intervenir quan cal, són també formes de deixar que el dany arreli. Si a Anglesola la reacció immediata va evitar una tragèdia, en l’àmbit social i institucional encara cal aquest mateix esperit de resposta ràpida i compromesa per evitar que la violència continuï destruint vides.

Els plafons instal·lats a la plaça Major de Tàrrega recorden que més de 1.400 dones han estat assassinades a l’Estat des del 2003. Una xifra que glaça, però que ha de traduir-se en acció, no només en indignació ocasional. Tal com apuntava la directora dels Serveis Territorials d’Igualtat i Feminisme, Sílvia Puertas, trencar el silenci és essencial per evitar complicitats. No voler veure o no voler parlar és, sovint, la forma més còmoda de perpetuar la violència.

Anglesola ens ha recordat que l’atenció, la prevenció i la responsabilitat col·lectiva poden marcar la diferència entre un incident i una tragèdia. Tàrrega ens apel·la a aplicar aquesta mateixa actitud valenta davant del silenci que sosté altres formes de violència. Perquè, en definitiva, tant a les emergències físiques com a les morals, la rapidesa de resposta i la solidaritat són el que més protegeix una comunitat.