Una nova forma de pagar la brossa: com podem fer-ho just per a tothom?

La proposta de l’Ajuntament de Tàrrega de rebaixar un 10% la quota fixa de la taxa d’escombraries per al 2026 és, d’entrada, una bona notícia per a la majoria de contribuents. L’equip de govern reconeix així l’esforç ciutadà en l’adopció del sistema porta a porta, que en menys d’un any ha permès duplicar la recollida selectiva, passant del 38% al 80%. Aquest èxit col·lectiu mereix ser reconegut i recompensat.
Tanmateix, la introducció d’una quota variable a partir del 2027 que penalitzarà els habitatges segons la freqüència amb què baixin el cubell de brossa, genera un escenari fiscal més complex i controvertit. El sistema no recompensa la qualitat o l’eficàcia del reciclatge, sinó la quantitat de vegades que es baixa la brossa, penalitzant especialment aquells que, per motius diversos, no aconsegueixin complir un mínim de descàrregues anuals. Aquest enfocament pot ser aliè a realitats familiars i de convivència que afecten la necessitat o la possibilitat d’haver de baixar el cubell amb més o menys freqüència.
Sovint, penalitzar per la quantitat de descàrregues sense tenir en compte factors com la mida del nucli familiar, la periodicitat de la recollida o les circumstàncies personals, pot resultar no només injust, sinó també contraproduent. Per exemple, famílies petites o persones que viuen soles podrien veure’s afectades per una sanció perquè, simplement, no generen residus tan sovint. Tampoc no s’aclareix clarament com es tractarien situacions com absències prolongades, canvis d’ocupació a l’habitatge o possibles errors dels sistemes de control.
Sense un suport robust en campanyes informatives contínues, eines de control i auditoria de dades transparents i un marge d’adaptació per a situacions especials, aquest sistema corre el risc de generar malestar i desconfiança entre la població. La fiscalitat ambiental, per ser justa i efectiva, ha de ser també flexible, i ha de tenir en compte la diversitat de situacions i no limitar-se a un càlcul rigidament numèric que no sempre reflecteix el comportament responsable.
Un sistema que castiga qui menys porta la brossa pot convertir-se en una font de tensions socials i desigualtats, especialment si no es complementa amb mesures d’inclusió i un diàleg constant per ajustar la normativa segons la realitat dels veïns. Sense aquests complements, la quota variable corre el perill de ser percebuda com una imposició arbitrària més que com un veritable incentiu per millorar la gestió dels residus a Tàrrega. Per això, més enllà de les xifres i de la quota, cal que l’Ajuntament escolti de veritat la ciutadania i doni totes les facilitats per adaptar-se.
Una altra cosa important és el debat polític que hi ha ara mateix. L’ajornament del ple per parlar sobre les ordenances fiscals amb l’oposició, que demana també canvis en l’IBI, mostra que fer les coses bé necessita més conversa i acords. Els governs han d’estar al servei de la gent, i això vol dir escoltar, dialogar i buscar solucions justes per a tothom.

Opino i penso que han volgut establir uns criteris sense la reflexió pertinent. El que si que no potser es veure brossa llençada per qualsevol lloc i el guarrerisme imperant. CREC que van voler frenar aquestes conductes i no van tenir en compte els criteris que marcaven. Sempre he pensat que les coses es fan per un motiu i mes en el legisladors. Com a punt final, dir que hi ha un % de ciutadans que ni tant sols han recollit el cubell. Com dius en l, article, la transparencia i la claretat fan esvair els recels de les mesures que s, adopten.
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari