Editorial

LAIA PEDRÓS

Sembla que a les piscines municipals de Tàrrega aquest estiu ens han sortit uns “artistes” especialitzats a convertir una activitat tan refrescant com nedar en un espectacle de vergonya aliena. Tres vegades en menys d’una setmana (concretament del 13 al 16 d’agost) s’han hagut de tancar les piscines pel mateix motiu:  algú ha decidit que defecar —o directament llençar femta a l’aigua— era la cosa més divertida del món. Tot per emular un repte viral. Doncs francament, si aquest és l’entreteniment que ens ofereixen les xarxes, potser ja podem començar a buscar diversions una mica més saludables i amb menys tuf.

L’Ajuntament, evidentment, s’ha posat seriós. Ara tenim vigilants que controlen dins i fora l’aigua, policies d’incògnit com si fóssim en un episodi de Narcos: versió piscina municipal i una llista de DNI digna d’una discoteca de moda. Tot això perquè a algú li semblava que la piscina pública era el lloc ideal per fer-hi la seva versió de performance escatològica.

I és clar que la gracieta no és només bruta i incívica; també és injusta. Perquè mentre uns graciosos juguen a influencers de baixa estofa, centenars de famílies es queden sense piscina en plena onada de calor. Trenta-vuit graus a l’ombra i nosaltres esperant que el nivell de clor baixi després de la desinfecció ritual. 

L’alcaldessa té raó quan diu que això és egoisme pur i dur. Però jo diria més: és el campionat mundial de la poca-solta. No té ni la gràcia del gamberro clàssic, el que es colava a la piscina saltant la tanca o robava una pilota per fer el xulo. No: això és incivisme 2.0, versionat per TikTok i amb un nombre indecent d’espectadors.

La veritat? Tant de bo la mateixa energia que gasten en aquestes bretolades la posessin a aguantar cinc minuts al sol de migdia sense aire condicionat. Potser així descobririen que la piscina comunitària no és només un lloc d’aigua i clor, sinó un equipament compartit, un petit luxe públic que no mereix ser convertit en claveguera ambulant.

I si encara hi ha qui troba divertit embrutar allò que és de tots, prou fàcil: que els convidin a netejar-ho. Amb el clor a les mans i unes bones hores fregant, potser aleshores la gràcia se’ls queda ben esbandida.

Mentrestant, ànims als banyistes de Tàrrega i companyia. Continuarem remullant-nos… sempre que els nous influencers escatològics no decideixin regalar-nos una altra temporada de Clor i Caca.