Editorial

LOURDES CARDONA

L'empresonament del raper Pablo Hasél aquest dimarts al matí ha posat, de nou, sobre la taula el debat sobre els límits de la llibertat d'expressió. Podem dir el que ens plagui emparant-nos en aquest dret  fonamental o hi ha línies vermelles que no es poden depassar? Vet aquí l'(etern) dilema.

És cert que Hasél no és el que ma padrina anomenaria "un angelet" (qui ho és al 100%?) però que hagi entrat a la presó per les lletres de les seves cançons em sembla un disbarat de grans proporcions, un límit que no s'hauria d'haver creuat. Fixa un perillós precedent: Pablo Rivadulla és el primer músic a l'estat espanyol empresonat pel que diuen les seves cançons des de la Transició. I no és el primer artista que la Justíca espanyola condemna per la seva obra, també ho han estat Valtònyc o els rapers de La Insurgencia.

El Tribunal Suprem (on el raper lleidatà va presentar recurs després de ser condemnat per l'Audiència Nacional (AN) el 2018) va considerar l'any passat que les lletres de Hasél que fan referència al rei "excedeixen el dret a la llibertat d'expressió o opinió". També va creure que unes piulades de Rivadulla sobre el rei emèrit "apareixen com un mitjà idoni per suscitar reaccions violentes o minvar la confiança de les institucions democràtiques", entre altres arguments. 

La condemna de l'AN a nou mesos de presó i a diverses multes econòmiques pels delictes d'enaltiment del terrorisme, injúries i calúmnies contra la Corona i contra les institucions de l'Estat no és l'única que recau sobre Hasél. El 2014 ja havia estat condemnat a dos anys de presó (pena que va quedar suspesa el 2019 durant tres anys mentre no reincidís). Però Hasél hi va tornar, va optar per no silenciar la seva veu i ha acabat a la garjola.

Tinc els meus dubtes sobre on són els límits de la llibertat d'expressió (per a mi hi ha discursos intolerables, com els que llença cert partit polític que acaba d'irrompre al Parlament) però aquest no n'és un. La Corona (com la resta d'institucions de l'estat) ha d'entomar les crítiques que se li facin (per punyents o desencertades que puguin arribar a ser). Però es veu que en aquest estat es pot fer apologia del franquisme impunement (no com passa a Alemanya o Itàlia on és delicte enaltir el nazisme o el feixisme) però no criticar la família reial... i menys en l'era digital, amb eines que ens haurien de fer més lliures però ens fan més esclaus...