Editorial

LOURDES CARDONA

El cap de setmana passat, com molts de vosaltres, vaig tornar a veure la meva família (i quan dic família em refereixo a aquelles persones que ocupen el top ten del meu rànquing d'imprescindibles i viuen en una llar diferent a la meva) després de dotze setmanes sense veure'ns fora de les pantalles.

Haver de trencar amb els bons hàbits de cada cap de setmana i prescindir dels dinars en família i les estones de joc amb els meus nebots al llarg de gairebé tres mesos, per a mi (que he tingut la sort de trobar-me bé i de no haver hagut de patir per la salut de cap de les persones que són a la llista que us deia) ha estat el més dur d'aquest confinament.

I per als petits de la família, diria que també. No en va l'Ares em deia la nit abans de retrobar-se amb els seus cosins: "Mare, demà serà un gran dia!"; i el seu cosí deixava anar tot d'una, al final del retrobament, que havia estat un dels millors dies de la seva vida (i venint d'ell, que no és gaire avesat a mostres d'afecte, és per fer un pregó).

El cap de setmana passat vaig viure dos grans dies, però sense les abraçades i els petons que els haurien fet perfectes. Les abraçades entre persones que no comparteixen sostre (a casa ja us dic que en donem més que mai... pensant potser que n'haurem acumulat l'energia si algun dia d'aquests el coronavirus decideix instal·lar-se amb nosaltres) encara estan confinades.

Pensar que durant ignorem quant de temps les relacions socials, fins i tot les més properes, seran com les d'aquest cap de setmana, a dos metres de distància, fins i tot per a mi, que més aviat m'agrada deixar circular l'aire, se'm fa estrany, per dir-ho suaument. Se'm fa difícil no petonejar la mare com ella ho haurà fet amb mi milers de vegades, se'm fa estrany no envoltar per les espatlles els meus germans petits per dir-los que tot passarà, se'm fa dur no abraçar la padrina quan sé que pot ser la darrera oportunitat que en tingui (però en el seu cas, justament això és que el dóna força per suportar-ho), se'm fa complicat no abraçar amb totes les meues forces els meus nebots... fins i tot se'm fa estrany xerrar amb el veí de punta a punta del pàrquing!

Se'm fa costa amunt, però m'apunto totes les abraçades que avui faria a la llista de pendents i compto els dies esperant que el daltabaix que ha provocat el bitxet insolent amaini. Em nego a pensar que mai més tornaran. En sóc incapaç.