Complicat d'empassar

Complicat d'empassar
Complicat d'empassar | Cristian Newman on Unsplash

Editorial

LOURDES CARDONA

Un dels millors records de la meva infantesa són les tardes d'estiu que passava amb el meu padrí Miquel. Durant les vacances es reorganitzava la feina al tros per tal de portar-nos (a mi i els meus germans) d'excursió cada tarda després de la migdiada. Amb ell i el seu tractoret (convertia la carrossa en un autobús improvisat amb seients fets de borrasses, cosa impensable avui dia) vam descobrir nombrosos paratges a cavall de les Garrigues i l'Urgell mentre ens explicava històries del seu passat, cròniques de la guerra incloses (que a mi em fascinaven!).

Donaria el que fos per tornar enrere en el temps i recuperar aquelles idíl·liques tardes d'estiu i, sobretot, la seva companyia! 

Suposo que és perquè em recorden el padrí, que m'agrada tant escoltar la gent gran. Són un pou de saviesa i experiència que els més joves, com a mínim, no hauríem de menystenir. Ho veig així, ara als 38 anys i ho veia així en fa 20, tot i que aleshores, ho admeto, me'n sentia molt més allunyada del que me'n pugui sentir avui. 

D'aquí que iniciatives com el programa Sempre acompanyats, en marxa com a prova pilot a Tàrrega des de l'octubre del 2017 i que enguany també s'aplica a Lleida ciutat, em robin el cor. Des d'aleshores, 17 entitats locals (la immensa majoria de les quals treballen dia rere dia amb la gent gran) s'hi han implicat. Els impulsors de la iniciativa, la Fundació La Caixa, l'Ajuntament de Tàrrega i Creu Roja Urgell, es mostren satisfets, però a mi me'n semblen poques. I encara diré més, sobretot trobo a faltar que les entitats juvenils, que fan molta i bona feina a la nostra ciutat, facin un pas endavant i s'impliquin directament en projectes d'aquesta índole, que permeten establir vincles intergeneracionals.

És veritat que joves i avis tenen, almenys a primera vista, poc en comú. Però rau justament aquí la riquesa de reunir individus d'ambdós col·lectius, que es poden retroalimentar. De ben segur que uns i altres ho entenen així i potser ja s'ho apliquen a petita escala. Però m'agradaria veure que van més enllà i aposten per projectes que cuiden i posen en valor el gran actiu que són per a la nostra societat les persones grans. Que en conjunt, com a col·lectiu, ens costi de veure em resulta complicat d'empassar.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article