Dies d'hormones i Varon (poc dandi)

Dies d'hormones i Varon (poc dandi)
Dies d'hormones i Varon (poc dandi) | Nick Nice on Unsplash

Hau llegit mai cap text de Montserrat Aloy? Us heu deixat seduir per la seva manera d'entrellaçar les paraules? Ara ho podeu fer de tant en tant a les nostres pàgines. Trobareu els Apunts del Natural d'aquesta filòloga i escriptora a la secció d'Opinió cada quinze dies.

Quan ets petit, això de créixer més aviat se't fa llarg i feixuc. Te diuen que t'has de fer gran, que has de tenir responsabilitats, i que, a més, t'has de deixar barba. "Uf, mama, papa... però que no en tinc prou amb aprendre'm els noms dels professors, i saber on és el contenidor de l'orgànica, que sempre m'equivoco?" Si no és la barba, la que has de deixar lliure, és la depilació, que has de preveure. T'han avisat, per si et feies el suec, que això de créixer (d'ara en endavant, ADC) és com una malaltia de llarga duració, que no mata però esgota. "Mare, pare... i dius que a X ja li ha vingut la regla? Que no en tenia prou, amb les que compra a la papereria?" Te mires les cames, pròpies, i te les veus regulars, tirant a lletges i esprimatxades. Un nyicris, vaja, tot i que ets capaç de córrer en línia perpendicular fins a trobar el teu millor amic i no perdre-hi ni la compostura ni les freixures ("Ai, bombonet –diu la iaia–, que els joves ja sou més delicats que unes calces de seda!"), tu que odies a mort els callos i el capipota i fins i tot el fetge de corder. 

Cap als 13 anys, ADC ja és tot una odissea. Tu et mires al mirall, i no hi trobes res més que un xiquet poc agraciat, al qual li han sortit una sèrie de protuberàncies blanques i toves, amb pus a dins, que no ajuden a trobar nòvia. Ta mare està cofoia del seu noi, però tu no, d'ella, i això us obliga a fer veure que sou família, amb més traça per la seua part que per la teua. "Carinyooooooooo, goita quina samarreta més mona dels Minions...!", se sent udolar des de l'altra banda de la botiga, mentre tu caves una trinxera entre els calçotets de la Patrulla Canina i uns bufs preciosos amb calaveres que t'han enamorat sense remissió. Ais. Vestir-se és un afer intern, de tipus polític, perquè si t'apuges els pantalons et diuen "pijo", i si te'ls fas caure la iaia es pensa que t'ha passat alguna cosa, i et fa prendre una til·la amb menta mentre tu t'avergonyeixes d'estimar-te-la tant, però quan surti de casa faré que se'm vegi lo Klein que perxò. 

Cap als 15, el tema ja està més que consolidat, encara que no entenguis què vol dir consolidat. Consolador sí, n'has mirats uns a un web i al·lucines amb la varietat de colors i formes que tenen les joguines, i fins i tot n'has tingut un a les mans. Et va agafar un atac de riure, mentre allò se sacsejava i tu també. Ah, el sexe! Ah, les noies! Te cau tot mentre les mires, i no n'encertes ni una quan te pregunten a classe. De cop i volta, ADC esdevé una C enorme: vols que (et) creixi la barba, el pit, les espatlles, la veu et baixi i els pantalons et quedin bé d'una punyetera vegada. La noia que t'agrada ho té tot ben posat, i tu bades i baveges i brodes somnis eròtics a tots els papers que arreplegues. "Nen, ja escrius? Veig que se't dona bé, això de posar paraules juntes." Dormiries i jauries i menjaries, tot en una justa proporció: 33,3%. Si no et faig cas, dormo. Si ja he menjat, dormo. Si ja he dormit, faig una migdiada, que feina feta no fa venir son. Que et posen espaguetis a taula? Te'n menges dos plats. Que cal berenar? Tons pares van a demanar un crèdit per a magdalenes i llet de civada, sembla que amb una hectàrea potser ja farien prou, per peixar-te bé. Has passat de la talla 14 a la M en un girar-se d'esquena. Ta mare remena jerseis d'home i ja no s'enamora dels dibuixos infantils. Ton pare t'ha deixat en herència uns mitjons i algunes camises, que tu no et posaràs: "Són lletges, home! Així no lligaré mai, pare!" Avui, dia oficial de l'afer ADC, escoltem la cançó que et fa ballar a la cadira, aquella que els AC/DC saben tocar tan bé, i celebrem els teus 16 anys, fill. 

PS. Aquest article ha estat escrit amb la conxorxa explícita a qui va dedicat, el meu fill Lluc. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article