Reflexions a l'entrada del nou any (i iii)

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«Formar-se no és gens fàcil, però reformar-se encara ho és menys»

Jean Cocteau


Conceptes i dilemes

En els dos articles anteriors d'aquesta sèrie de tres, he intentat posar una mica d'ordre en els conceptes més rellevants que actualment ens ocupen en l'àmbit polític o de la política que s'està fent, la que ens ocupa i mobilitza cada dia, vaja. Aquesta amb la qual una majoria de la gent d'aquest país se sent cridada a participar de manera imaginativa, activa, democràtica, pacífica, responsable i creixent, però també amb criteri. I que s'ha fet amb una fermesa, generositat, convicció i il·lusió sense límit. I encara ho fa i no deixarà de fer-ho perquè ara ja tenen clar que la independència per la via del dret a l'autodeterminació és la que s'ha d'assolir per davant de tota la resta. Amb "la resta" em refereixo a tots aquells conceptes que ja vaig citar i que em permeto recordar a tall de síntesi recordatori a l'hora que remarco l'autèntic dilema del qual formen part i que citaria (el dilema) com que: sense independència cap d'aquests conceptes serà plenament possible; república, sobirania, federalisme, confederalisme, solidaritat, llibertat, socialisme, socialdemocràcia, liberalisme, centrisme i en definitiva el dret a decidir plenament i lliure. Repeteixo: sense independència no podrem decidir res, o pràcticament res que puguem necessitar per sobreviure com a país que valora la pau, el benestar de tota la seva gent, els seus valors culturals i la veritable convivència social, el compromís de la qual sempre ha estat en el nostre frontispici i convicció política. Ni tant sols podrem garantir la defensa de la nostra dignitat.

 

Un altre dilema

En qualsevol cas, però, el que sí que tinc clar ara mateix és que la gent ha respost millor del que ho han fet i ho estan fent els nostres polítics principalment a nivell de partit o de grup, siguin a la presó, a l'exili o governant la precària, fràgil i intervinguda autonomia sota permanents amenaces i, no obstant això, tenim (diuen) preventivament empresonats i exiliats a l'estranger, la majoria d'aquests polítics en tant que màxims dirigents que ens han guiat, sobretot en les fases més determinants del procés democràtic que des de fa uns deu anys vàrem iniciar com a única via possible per assolir la recuperació de la nostra maltractada dignitat, la de l'economia i les finances, la de les malmeses infraestructures, la de les nostres bases i teixit productiu com a garantia de l'anhelat benestar social, la del respecte degut i la llibertat amb la qual poder exercir els nostres drets fonamentals entre els quals el de l'autodeterminació. 

I, per sinó hi hagués prou intencionalitat vexatòria en la gestió exhibida pels poders de l'Estat, cal recordar els centenars d'encausats, polítics i no, sense més causa que la que es desprèn d'uns interessats relats provinents d'unes instruccions policials manipulades inspirades en vergonyoses falsedats atiades des d'una mena d'odi implacable que mai han superat des de fa segles. 

 

El dilema clau

Almenys el més clar de tots: som una nació i tenim tot el dret a decidir el nostre propi estat polític. Això contempla el legítim dret a l'autodeterminació i, si aquesta en llur exercici democràtic decidís per majoria que no vol ser independent, el nou estat polític, indubtablement sota règim d'una república democràtica, podria arbitrar altres fórmules garantida la seva plena sobirania sempre. Pot semblar una situació idealitzada però no ho és pas, ans al contrari; és la més democràtica i civilitzada.

 

El fals dilema

La sacrosanta unitat espanyola. On s'és vist que en ple segle XXI no puguem debatre i negociar altres fórmules que ajudin a superar aquesta imposició tan anacrònica, jacobina i autàrquica com injusta i antidemocràtica? Doncs a l'Espanya borbònica, i en un altre sentit a la França republicana que va fer una revolució extrema. Per posar-hi més matisos també citaré la Xina. 

 

Unes constatacions i un prec

Som un país en què sempre plou sobre mullat des de fa segles. I hem començat a dir prou d'injustícies i de tot allò suara relacionat i, afegiria que tothom està ben determinat a evitar un nefast nou Decret de Nova Planta encobert per la demanada aplicació del constitucional 155 amb la màxima contundència. El repte és afrontar políticament com evitar-ho. Ara ens és més difícil probablement perquè el 27-O del 2017 algú o alguns no van fer el que s'esperava d'ells malgrat les greus amenaces que, segons van dir-nos, els havien fet "las Fuerzas de seguridad del Estado" i que algun dia ens explicaran en llur context i profunditat. 

I ara tot s'ha dilatat, però hem de seguir estant per la feina perquè n'hi haurà molta i serà dura, difícil i carregada d'incomprensions i d'injustícies. I, si per això, algú ens vol qualificar de "morruts" doncs només puc recordar-li que justament són aquests animalons els més preparats per travessar els murs més impenetrables.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article