Hi ha miracles difícils d’explicar. Que algú converteixi l’aigua en vi, encara; que es multipliquin els pans i els peixos també té el seu encant; però el veritable prodigi del segle XXI és aconseguir que un viatge pastoral costi desenes de milions d’euros, i malgrat tot, continuï sent presentat como una demostració d’humilitat.

Quan el Papa visita un país, el relat oficial acostuma a ser impecable: un missatge de pau, esperança, fraternitat i diàleg. Tot molt noble. Ara bé, entre el sermó i la benedicció hi ha un petit detall logístic: policies, tanques, helicòpters, vehicles oficials, Papamòbil, escenaris i sistemes de so que farien enveja a molts músics, retransmissions, serveis mèdics, neteja, protocol, seguretat internacional i una llista gairebé infinita de despeses que fan pensar que, si Jesús hagués volgut repetir l’entrada a Jerusalem avui dia, primer hauria hagut d’omplir un munt de formularis de contractació pública.

No deixa de ser curiós que el màxim representant d’una religió que exalta la pobresa voluntària necessiti un desplegament que faria enveja a una cimera del G20. Potser és que la humilitat contemporània requereix molta infraestructura. Al cap i a la fi, és complicat transmetre un missatge de senzillesa des d’un escenari gegantí envoltat de pantalles led i protegit per milers d’agents de seguretat. 

Els governs solen justificar aquestes despeses amb una frase màgica: “És una inversió.” Una frase meravellosa que serveix tant per explicar una escola, una rotonda o un esdeveniment multitudinari. Es promet un retorn econòmic gràcies al turisme, l’hostaleria i la projecció internacional. I és possible que una part d’aquest retorn existeixi; però també seria bo preguntar-se quants hospitals, escoles, habitatges socials o beques podrien haver-se finançat amb els mateixos recursos. Resulta incòmode comparar-ho, és cert, perquè els quiròfans no acostumen a sortir tant per televisió. El que costa encara més d’entendre és l’aportació que hi fan els bancs, que després pobres no en guanyen prou i ens cruixeixen a comissions i no tenen cap mirament per desnonar qui faci falta.

Mentrestant, la majoria de la ciutadania observa l’espectacle amb una barreja de fascinació i resignació. Si demana una subvenció per arreglar casa seva, probablement haurà d’aportar més documentació que la necessària per organitzar una visita papal; si reclama millores en el transport públic (que prou convenen) sentirà una vegada i una altra que “no hi ha pressupost”. Però quan arriba un esdeveniment excepcional, els diners apareixen de sota les pedres amb una rapidesa gairebé bíblica.

Naturalment, ningú discuteix el dret dels fidels a reunir-se, celebrar la seva fe o escoltar el seu líder espiritual, que també us dic, que si això ho fessin els budistes i aquest xou el muntés el Dalai Lama, amb les túniques i els cants, molts dirien que és una secta i què voleu que us digui, els cants eren bonics però les vestimentes... Que aquest Papa del segle XXI ha recuperat totes les vestimentes del segle passat o l’altre. La qüestió és una altra: fins a quin punt és raonable que una administració pública assumeixi costos tan elevats per un acte de naturalesa eminentment religiosa? Especialment en estats que es proclamen neutrals davant les confessions.

Aquí sorgeix una paradoxa deliciosa, perquè sovint s’afirma que l’Església és una institució independent de l’Estat, però quan arriba l’hora d’organitzar una gran visita, aquesta independència sembla adoptar una interpretació molt flexible. La seguretat és pública, la logística és pública, els dispositius extraordinaris són públics i una part important de la factura també acaba sent pública. La nostra, és una autonomia molt peculiar: “Prou independent per predicar, prou connectada per compartir despeses”. Per cert, tinc entès que la Comunidad de Madrid no ha posat ni un euro. El sarcasme arriba al seu punt culminant quan a cada sermó o homilia es parla d’austeritat. S’exhorta els ciutadans a consumir menys, gastar amb responsabilitat i assumir sacrificis col·lectius. Però com sempre una cosa és el que prediquen i una altra com actuen.

Hi ha una última ironia impossible d’ignorar: si Jesús tornés avui i proposés repetir el miracle dels pans i els peixos, potser algun assessor li recomanaria una altra estratègia. Multiplicar aliments està molt bé, però el veritable miracle contemporani és aconseguir que un pressupost públic desaparegui amb la mateixa rapidesa... i que tothom aplaudeixi mentre passa.