Segrest per amor


Hau llegit mai cap text de Montserrat Aloy? Us heu deixat seduir per la seva manera d'entrellaçar les paraules? Ara ho podeu fer de tant en tant a les nostres pàgines. Trobareu els Apunts del Natural d'aquesta filòloga i escriptora a la secció d'Opinió cada quinze dies.
A qui correspongui,
Si has arribat fins aquí, sàpigues que t’explico la meua història perquè la diguis al Carles Forta i en facin un capítol de Crits, perquè no em creu ningú.
Si ets capaç d’entendre el que escric, és que ets humà, has superat totes les proves que et fa passar Google perquè ho demostris, i a més has esternudat damunt del paper (visca, els CSI ja tornen a tenir feina!). Com m’alegra saber que a l’altra banda hi ha un bípede, força sàpiens, que valora amb amor i una mica d’enveja l’escriptura amb cinc dits –entre totes dues mans– d’aquest article que estàs llegint fins ara. Ep, no et pensis que ha estat fàcil, eh? L’evolució més aviat m’ha anat en contra, i els companys, sempre descreguts: que així no es va pel món, que si t’has canviat de bàndol, que ara qui et contractarà. La iaia sí que te fe en mi, però la pobra està en una residència al Tibet, per allò de l’aire més fresc i fer mandales, ja prou que s’hi entreté. Iaia, si em llegeixes, estic molt cofoi del que he aconseguit fins ara!
Per on anava? Ah, sí, us explicava com és de difícil escriure cartes amb 5 dits entre dues mans (en dieu mans, oi?) i fer-se entendre en català. Acabo d’examinar-me del C2, no m’ho van posar gens fàcil. Primer de tot, la sinyora secretària va cridar el guàrdia perquè deia que jo m’havia escapat d’un conte. “Falòrnies, històries!”, li vaig contestar jo, treient fum per la boca, amb la cigarreta a mig cremar. Un cop comprovada la meua identitat i nissaga (mama, si llegeixes això, estic bé i vaig de ventre cada dia), me van dir on m’havia d’asseure i quines normes hi havia. Seure va ser complicat, i tranquil·litzar-me encara més. Amb els nervis vaig fer una boïga a l’examen, i em van renyar. “Apagui la cigarreta, casumdena!”, em renyava la inspectora. Me’n donaren un altre, vaig procurar no respirar massa fort per no tornar-hi, i al cap de dues hores i un mal de cul de consideració, l’examen el tenia acabat i la tortura finalitzada.
Quan vaig sortir al passadís a fer petar la xerrada amb els col·legues, una noia rossa –ai, calla, que era morena– espaterrant em va venir a saludar i preguntar-me d’on venia. Mentir, ja us ho diré, no en sé massa. Li vaig insinuar que no era d’Europa, i ella em tornà un somriure dels que desfarien el glaciar Perito Moreno d’un sospir. “Nena, treballes o estudies?”, se’m va ocórrer de preguntar. M’ignorà amb medalla d’or. Vaig assajar positures interessants damunt del banc, alçades de cella dramàtica, i veu varonil. Pareixia més fàcil als llibres, això de seduir! Contra tot pronòstic, va eixir de la meua boca la pregunta definitiva: “Com t’ha anat la redacció?” Quina joia la conversa fluïda, els pronoms a lloc, els barbarismes anul·lats del tot! Ella, la bellíssima donzella i jo, l’aspirant a funcionari domèstic, teníem tantes coses a dir-nos que la xerrada se’ns feia curta, les mans, llargues i els besos –ai, quina descoberta més deliciosa–, uf, els besos. Del passadís vam passar a un bar, del bar al passadís de psicologia de la biblioteca de la Universitat, d’allà al lavabo i del lavabo a un hotel de 2 estrelles amb esmorzar inclòs.
Jo no sabia, sàpiens amb ulleres, que la perseguia un paio, a la meua estimada. Un cafre de poques llums amb un BMW de molta cilindrada, un carallot amb tres carreres als mitjons i un màster en neteja de cotxes. Un pelacanyes! A més de fer-li pudor la boca, tenia més presbícia que una tia meua de Corea, que va confondre sa mare amb una escultura del Guggenheim, i li va demanar per casar-s’hi. Ella em va dir que se’n separaria, que el bloquejaria al WhatsApp i a l’Instagram, i que canviaria de feina, de contrada i de color de cabells si convenia. A això darrer li vaig dir que no, sisplau, que m’agradaven les noies morenes i que ja canviaríem nosaltres de país o d’hemisferi, perquè anaven maldades i el paio podia aparéixer en qualsevol cantonada per reclamar-nos la virginitat o els diners o altres coses que demanen els malfactors com ell. Després de molt insistir, em confessà que l’altre es deia Jordi. “Molt d’aquí, el nom, eh?”, li vaig espetar jo, mentre ella s’arronsava d’espatlles i reia amb cleques sonores i brillants.
El cert és que ara estem buscats per la Interpol, l’IRPF, la Seguretat Social i el CNL. Han posat localitzadors a tots els mòbils que hem llençat, els antivacunes han escampat pestes de natros, els terraplanistes diuen que els hem plagiat no-sé-quina-tradició catalana, i la meua estimada i jo busquem una cabana de 80 m2 al Nepal on passar la nostra vida amorosa i acabar amb aquest turment. Plantarem roses al jardí, jo faré barbacoes tirant-hi aire amb la boca i escriuré poemes d’amor així que desempenyori l’Olivetti, la màquina d’escriure amb què em vaig guanyar el meu primer sou de contista infantil.
Tinc una bona notícia: al Jordi, aquest cavaller de moto de poca cilindrada, el vam acovardir amb una foto meua ensenyant les dents i la “cua”, en dues fotos juntes. Ja no ha tornat a emprenyar-nos. Visca!
(Mama, si llegeixes aquesta postdata, envia’m croquetes a l’adreça postal del sobre).

No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari