De Gaulle, que als anys 60 va posar en marxa un ambiciós projecte nuclear amb tecnologia pròpia, volia posar un peu a Espanya i estava disposat a comprar part de l’energia que produís aquesta central. Per això, va demanar al govern franquista una ubicació propera a la frontera, en uns terrenys situats a prop de la desembocadura del riu Ter, al costat de la platja de Pals. Cosa que no va succeir perquè el govern tenia altres plans. No obstant això, la segona central nuclear espanyola acabaria construint-se amb tecnologia francesa, sobre una sòlida superfície rocosa al terme municipal de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, al litoral de la província de Tarragona.

Catalunya ha estat històricament un territori amb una alta dependència energètica exterior. Gran part de l’energia primària consumida —especialment petroli i gas— procedeix d’importacions. Aquesta dependència genera vulnerabilitat davant de crisis internacionals i fluctuacions de preus, si bé en l’àmbit elèctric Catalunya ha comptat amb una important capacitat de generació pròpia gràcies a l’energia nuclear.

Durant dècades, les centrals nuclears han aportat una part molt significativa de l’electricitat produïda a Catalunya, proporcionant un subministrament constant i estable. Les principals instal·lacions es troben a la província de Tarragona: Ascó I, Ascó II i Vandellòs. Aquestes plantes han estat pilars fonamentals del sistema elèctric català, aportant el 60% de l’energia consumida a Catalunya i contribuint a reduir les emissions de CO2.

No obstant això, el calendari estatal preveu el tancament progressiu de les centrals nuclears a Espanya entre el 2027 i el 2035, fet que comportarà conseqüències tècniques, econòmiques i socials, especialment a les comarques en què aquestes instal·lacions generen ocupació directa i indirecta. Aquest horitzó marca un punt d’inflexió per a Catalunya, ja que haurà de substituir una part molt rellevant de la seva generació elèctrica en un termini relativament curt. Potser massa curt.

L’energia nuclear presenta avantatges evidents des del punt de vista del clima: no emet gasos d’efecte hivernacle durant la generació elèctrica i, a diferència de les renovables, ofereix una producció constant, independent de les condicions meteorològiques. Tanmateix, també genera controvèrsies, a causa de la gestió dels residus radioactius, el risc —encara que baix— d’accidents greus i els elevats costos associats al manteniment i desmantellament de les instal·lacions. 

Per compensar el tancament nuclear i reduir la dependència de combustibles fòssils, Catalunya necessitaria accelerar el desplegament d’energies renovables, que en comparació amb altres CCAA (comunitats autònomes) va amb molt retard. Aragó, amb un 84% de la seva producció energètica provinent de fonts renovables, no només satisfà les necessitats pròpies, sinó que també es posiciona com a líder nacional i genera un gran atractiu per a empreses tecnològiques que aposten per l’energia neta i eficient, com és el cas d’Amazon Web Services, Microsoft, Blackstone, Capital Energy i Azora, que posicionen Aragó com un hub tecnològic de referència a Europa.

En els últims anys, l’energia solar fotovoltaica ha experimentat un creixement significatiu, tant en grans plantes com en autoconsum domèstic i industrial, mentre que l’energia eòlica genera tensions territorials pel seu impacte paisatgístic i ambiental. Això posa en relleu la necessitat d’una planificació estratègica que combini criteris tècnics, ambientals i socials. A més, l’energia hidràulica, encara que amb un marge d’expansió limitat, continua essent important per a la regulació del sistema elèctric. La seva capacitat d’emmagatzematge mitjançant embassaments pot complementar la producció variable renovable.

Un dels grans desafiaments de la transició energètica a Catalunya és garantir la seguretat del subministrament després del tancament nuclear. Les centrals nuclears proporcionen una generació estable que no depèn del clima, mentre que les renovables són variables. Per això, el desenvolupament de sistemes d’emmagatzematge energètic —com bateries a gran escala o centrals hidroelèctriques reversibles— serà essencial, juntament amb la modernització de les xarxes elèctriques. 

Quan es parla de sobirania a Catalunya, s’ha de tenir present que la sobirania energètica en el nostre país es troba dipositada a la taula del Consell de Ministres de la República Italiana, ja que les tres centrals nuclears catalanes i les grans infraestructures de les centrals hidroelèctriques són italianes des del 2009. El seu principal accionista és Endesa, filial de l’empresa estatal italiana d’electricitat, Enel, que està controlada pel tresor italià. 

La transició energètica a Catalunya és un procés estratègic orientat a transformar el model de producció i consum d’energia per fer-lo més sostenible, segur i descarbonitzat. Aquest canvi respon tant a l’emergència climàtica com als compromisos adquirits en el marc europeu per aconseguir la neutralitat climàtica l’any 2050. 

En aquest context, un dels elements centrals del debat energètic català és el paper de les centrals nuclears i el seu encaix en aquesta transició energètica, ja que avui dia el seu tancament no sembla el més adequat en uns temps en què diversos països europeus com Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Txèquia, Finlàndia, França, Hongria, Italià, els Països Baixos, Polònia i Suècia estan apostant fermament pels avantatges que es consideren. A més, el desmantellament del que avui suposa el 60% de l’energia consumida seria un greuge molt rellevant per una Catalunya que no està preparada per una transició radical de les energies renovables, sense saber del cert què és el que més convé.