L’anàlisi del dèficit fiscal i de les infraestructures no només permet entendre millor la relació financera entre Catalunya i l’Estat, sinó que també ajuda a explicar algunes de les tensions territorials existents, no només amb l’Estat sinó amb altres Comunitats Autònomes (CCAA).

El dèficit fiscal es produeix quan una CCAA aporta a l’Estat més recursos dels que rep en forma de despesa pública o servei públic estatal, com podria ser el cas de l’administració de justícia. En el cas de Catalunya, nombrosos estudis elaborats tant per institucions catalanes com per organismes independents han assenyalat que hi ha un dèficit fiscal persistent al llarg del temps. Qualsevol mètode de càlcul utilitzat, el situa entre el 4 i el 8% del PIB català, o sigui entre 12 i 23 mil milions d’euros anuals. Catalunya és la segona o tercera comunitat que més aporta, però queda relegada a la vuitena o desena posició quan rep.

Aquest dèficit s’explica, en part, pel fet que Catalunya és una de les regions econòmicament més dinàmiques de l’Estat. Amb una forta base industrial i un sector serveis molt desenvolupat, com a conseqüència contribueix de manera significativa a la recaptació fiscal estatal.

D’altra banda, el sistema de finançament autonòmic, vigent a tot l’Estat espanyol menys el País Basc i Navarra, anomenat també café para todos, es basa en el principi de solidaritat interterritorial, redistribuint aquests recursos sobrants cap a comunitats amb menor capacitat fiscal. Si bé aquest principi està àmpliament acceptat, el debat sorgeix quan aquesta redistribució es percep com a excessiva, injusta, estructural i sense límit temporal.

El dèficit fiscal té conseqüències directes sobre la capacitat de la Generalitat de Catalunya per finançar polítiques públiques, ja que, en disposar de menys recursos nets, el govern autonòmic s’enfronta a greus dificultats per invertir en sanitat, educació, serveis socials i infraestructures. Podent afectar, a més, els serveis públics i la competitivitat de l’economia catalana, atès que una menor inversió pública pot limitar el desenvolupament d’infraestructures estratègiques, la innovació i el suport a sectors productius clau. 

Un altre element generador de conflictes entre Catalunya i l’Estat es refereix al dèficit d’infraestructures, és a dir, la diferència entre les inversions en infraestructures que Catalunya hauria de rebre segons el seu pes econòmic i poblacional, i les que efectivament rep de l’Estat. Catalunya representa aproximadament una cinquena part del PIB espanyol i una proporció similar de la població, però durant molts anys la inversió estatal executada al territori ha estat molt injustament inferior a aquest percentatge, generant un sentiment de greuge comparatiu sense solució fins ara, per motius estrictament polítics per part d’un Estat venjatiu contra una Catalunya matusserament reivindicativa. 

Aquest dèficit s’ha manifestat en diversos àmbits, però especialment en el transport ferroviari, les carreteres i les infraestructures logístiques, per no parlar del políticament ignorat corredor del mediterrani. Un exemple recurrent és l’estat de la xarxa de Rodalies, que ha patit i continua patint problemes de manteniment, retards i incidències tècniques que han generat i generen greus problemes de retards o fins i tot massives anul·lacions de servei als usuaris que s’han de desplaçar durant el dia per anar a treballar o estudiar, paralitzant durant hores o dies part de l’economia catalana. 

Al llarg dels anys, Catalunya ha plantejat alternatives com el pacte fiscal (2012), que buscava un sistema similar al Concert Econòmic Basc, encara que molt rebaixat. Aquesta proposta va ser rebutjada pel Govern central, argumentant que no tenia encaix constitucional i que trencaria la igualtat entre CCAA. Des d’aleshores, descartat el pacte fiscal, ha persistit de manera reiterada la negativa del que seria la solució definitiva, mitjançant un Concert Econòmic Català, constituint un dels factors que alimenta el descontentament polític i social a Catalunya.

Però el cert és que els partits governants i de l’oposició a Catalunya, per motius de divisions i guerres entre ells i internament, estan deixant passar una darrere l’altra totes les oportunitats per pressionar amb força un govern central històricament feble, i aconseguir així recuperar els drets que en el seu moment li atorgaven les seves pròpies institucions, abolits pels Decrets de Nova Planta (1716) del Borbó Felip V, entre ells la recaptació i administració dels impostos per part de la Diputació General, drets que posteriorment no van ser recollits a la Constitució de 1976, ja que els partits catalans del moment van prioritzar la recuperació de l’autogovern polític (Generalitat, Parlament i competències) i sense posar cap línia vermella a la no acceptació del Concert Econòmic Català, mentre que el País Basc i Navarra van posar com a condició irrenunciable mantenir el seu sistema fiscal propi i ho van aconseguir. Gravíssims errors que ens han portat a la lamentable situació econòmica i financera de les nostres institucions, estructures i serveis públics actuals.