Així era coneguda, i serà recordada, Brigitte Bardot. Un mite. Maca, bonica, toixa com a actriu, ballarina limitada, cantant pobreta i de físic.... físic. Un director impresentable, de totes totes, la va descobrir enlluernat i la va promocionar per a una pel·lícula que es deia Y Dios creó a la mujer, film imbècil i de nul valor cinematogràfic. Era un tal Roger Vadim, el seu futur marit, i un cineasta molt donat a la negació. Va fer, també, una altra negació cinematogràfica anomenada Barbarella amb Jane Fonda. Vadim, emblema del mal gust, encara va atrevir-se a fer un film de molta rància memòria amb Rock Hudson, Querido profesor, on l’única persona que aguantava aquell despropòsit era un, llavors, decadent Rock Hudson. Quan es va publicitar la pel·lícula Y Dios creó a la mujer, alguns comentaris “agraïts” eren: “La Bardot ensenya cinc centímetres de cul.” El públic masculí, que de natural ja és inquiet, va revolucionar-se d’allò més. Un simple pas de ball damunt d’una taula amb els peus nus, despullats, va ser una revolució. Eren finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta. La musa de la cinematografia francesa, i encara no havia arribat la Nouvelle vague, explotava. Havia rodat tonteries com En caso de desgracia (1958, Claude Autant-Lara) i ¿Quiere usted bailar conmigo? (1959, Michel Boisrond), i algun centímetre més de pell. Jean-Luc Godard, un cineasta molt espavilat, la va reclutar per a El desprecio, allò que els francesos fan moltes vegades: “Anem a mirar-nos el melic.” Cinema dins del cinema amb, ull molt obert, la mateixa Bardot, Jack Palance (que simpàtic era), Michel Piccoli (quin gran actor) i Fritz Lang... Sí, el director i creador Fritz Lang de secundari... Només ho podia fer Godard... Un petit detall. Un bon homenatge als seus mestres el va fer Steven Spielberg a Encuentros en la tercera fase i la petita i contundent aparició del mestre Truffaut. Nouvelle vague divendres a La Lloca...

Però Bardot, a banda d’un cos cosificat fins a l’extenuació, a mi em va regalar petites joies com Viva Maria (1965, Louis Malle) amb la sempre enigmàtica Jeanne Moreau i un garbuix d’aventures i comèdia dins la revolució mexicana, ajudats pel fill de Buñuel i Volker Schlondorff; i una coproducció espanyola-francesa-italiana anomenada Las petroleras (1971, Christian Jaque) on el més destacable era una salvatge baralla entre Bardot i Claudia Cardinale a braç partit i, per part espanyola, l’inefable José Luis López Vázquez. 

Després, la senyoreta Bardot va retirar-se i es va dedicar a salvar foques i altres animals, va fer-se amiga del monsieur Jean Marie Le Pen, un personatge fosc, racista, ultra, homòfob, xenòfob... Bardot es va significar amb declaracions racistes, antiislamistes... va renegar del moviment me too tot dient que “això ho fèiem totes. Ensenya això i allò i deixa que et toquin... aniràs endavant...”. El més lleig és quan va dir, després d’algun avortament, en tenir un fill, desitjat o no, que “hauria preferit tenir un cadell”... M’he equivocat, això no és lleig... És imperdonable...

Un altre mite al carall... Si allò que proclamaven els francesos, fa molts anys, que Brigitte Bardot va portar més divises a França que la mateixa Renault i Citroën juntes, com ho valorem? A mi em cauria la cara de vergonya... Recordeu el que deia en començar: el públic masculí esverat per una pel·lícula on la Bardot ensenyava cinc centímetres de cul. Qui va ser el pobre espavilat que ho va mesurar? Arribava ell als cinc centímetres? Estava aquí el remordiment?