Jove de Tàrrega en procés de creixement personal 

Camino per uns carrers desconeguts, observant un paisatge diferent de l’habitual, intentant captar cada detall. Vull quedar-me amb tot el que està passant en aquest instant. No vull oblidar res.

Reflexiono sobre la insignificança de l’existència. En unes hores, un avió, un viatge, la nostra visió, forma de ser i estat d’ànim poden canviar completament.

No li dono més voltes. Em sento bé. Feia tant que no ho sentia, que s’ha tornat una sensació estranya. La vull recordar sempre.

Recordar el viatge en el qual vaig trobar una petita raó per viure. Per ser feliç. És egocèntric? Innecessari? Què hi ha de diferent? Què ha canviat? La meva visió ja no és la mateixa. Vivim en un món paral·lel, o simplement el nostre dia a dia es basa en esperar aquell instant perfecte?

Potser l’únic que canvia és que, per primera vegada, gaudim sense expectatives. Només amor i ganes de viure.

De cop i volta, estic disfrutant de cada racó, esforçant-me per gaudir al màxim, compartint moments amb la gent que m’envolta. I, de sobte, tot s’atura. I me n’adono: quan tot va començar a fer tant de mal?

Difícil pregunta. Tot ha estat tan intens, que la sensació de tranquil·litat em sembla la millor que existeix. Vull quedar-me en aquest moment. Vull tornar-lo a sentir. Diàriament. Per sempre.

Per desgràcia, no sempre pot ser així. Però, de vegades, quan passem per circumstàncies difícils, ens oblidem del que és sentir-se bé. Simplement això: estar bé.

Tornar a retrobar-nos amb aquesta sensació és estrany. Inesperat. Espectacular.

No necessitem marxar de casa per tornar-nos a sentir així (tot i que és una gran oportunitat). Podem fer-ho. Ens mereixem fer-ho.

Mereixem una recuperació. Respectant cada etapa, cada sensació, cada moment. Aprenent i coneixent-nos a nosaltres mateixes. I, sobretot, començant a retrobar-nos amb l’“estar bé”.

Visible
Vivint el que vivim tots.