Jordi Salla Ramon

La polarització és un terme que avui funciona a les mil meravelles i que ajuda a entendre alguns fenòmens socials que sorgeixen amb força. Hi ha qui entén que la política només pot funcionar des de la confrontació. La divisió es projecta de manera ràpida. Es construeixen narratives dogmàtiques d’una arbitrarietat esfereïdora. Hi ha un automatisme determinista, sovint ben infantil, que es fa amb el domini del tot o res, del caixa o faixa. T’hi jugues la reputació si aixeques la veu discrepant. Diguem-ne unes quantes: si no ets independentista no ets bon català i si no ets del Barça, tampoc; si ets catòlic, carca; la bandera espanyola és fatxa; la reconciliació és una farsa, el combat segueix; el que ve de Madrid és dolent de mena; fins a l’any 1975 tot empestava a feixisme… Consignes reals, i més que en podríem escriure. És una manera de funcionar pròpia de qui té la sensibilitat ferida i escampa la indiferència vers els qui no són de la seva corda. 

El 18 de juliol vaig assistir al funeral del Sr. Jordi Costa. Malgrat ser en hora laborable i amb un sol que rostia la Plaça Major, en el temple parroquial ens vam reunir una bona colla dels que l’havíem conegut per donar-li cristiana sepultura. Durant la cerimònia es va recordar un parell de cops que el difunt havia servit la nostra ciutat com a regidor de l’Ajuntament. Es va procedir, doncs, d’igual manera a com s’havia fet amb altres regidors de consistoris més antics que el seu. També es va fer referència al comentari d’algú del seu ram afirmant que havia estat “l’últim mestre d’obres de Tàrrega”. Mon pare me’n parlava molt bé d’ell, motiu pel qual la seva figura em despertava un sentiment de simpatia des de ben jove. La nostra conversa acostumava a girar sobre futbol, molt més del Tàrrega que no del Barça. Teníem bona sintonia en aquest tema i en d’altres. 

Esperava l’edició de NOVA TÀRREGA per veure el reconeixement públic amb què l’Ajuntament honoraria el finat. El fet de pertànyer a la Transició democràtica l’ha salvat de l’oblit. I bé que me n’alegro. Altres, tots ja traspassats, no han tingut la mateixa sort per ser anteriors a 1975, l’any que marca la línia vermella per ser recordats com es mereixen o per ser penalitzats amb l’oblit. El missatge que les nostres autoritats han aconseguit calar en la ment de molts dels qui han nascut després és que aquella gent van ser uns feixistes consumats. Tots mesurats amb el mateix barem, no se’n salva ni un. S’oblida voluntàriament que la naturalesa d’aquella generació va optar per moure’s dins les línies marcades pel règim abans de deixar d’aportar el seu gra de sorra en benefici de la comunitat. La seva missió va ser bàsicament funcional amb les necessitats peremptòries del moment, que eren moltes. Avui em plau recordar-los, ja que altres a qui corresponia no ho han fet. No n’anomenaré cap en particular, però els targarins de soca-rel sabran als qui em refereixo. Els seus són uns anys que he conegut i bé recordo. Sé de què parlo.

S’ha de ser més curós a l’hora d’etiquetar les persones amb raonaments pretesament històrics. La seva obra va tenir un criteri estrictament pragmàtic i sort en vam tenir els qui veníem al darrere. No hi ha demostració més clara del que explico que el repàs del salt qualitatiu viscut a la Tàrrega dels anys 60. No penso fer un recopilatori de la tasca feta, se’n pot fer memòria repassant bibliografia. Una cosa és certa: les dècades venidores no haurien estat les mateixes sense les seves conquestes, que van permetre l’assentament social posterior. La realitat és la que és. 

Qui sap si les generacions futures s’enfrontaran de forma generalitzada amb nosaltres pel món brut que els deixem. Potser valoraran la llibertat com una conquesta pròpia d’èpoques superades que poca cosa val si no es pot respirar bé, ni beure aigua pura, ni menjar sanament… Quin mal de cor no tindrien els qui han girat l’esquena a gent nostrada si sabessin que poden passar a la posteritat detestats per no ser resolutius en aquest camp. Al capdavall, tal faràs, tal trobaràs. 

Ni ahir ni avui les persones no pertanyem a un corpus estricte, som singulars. És una contradicció la visió que tenim d’aquesta generació d’homes que van servir el municipi tan bé com van saber. Al costat d’ells hi eren elles, amb uns valors compartits fins a la mort. I és que aquesta generació més que d’ideologia, del que se servia era d’uns valors que orientaven les seves conductes. Quin és el ver sentiment targarí? El que sintonitza amb la veritat propera i personal expressada en una cerimònia religiosa? O el que aplaudeix la versió pública i oficial que no reconeix la feina ben feta dels seus servidors? Ho veig com l’ocultació sistemàtica de l’ànima per semblar allò que no som. Em sento més rostit per aquesta insana contradicció amb què ens fan ballar que no pas pel sol que brillava en sortir aquell divendres de la parròquia de Santa Maria de l’Alba.