Jordi Salla Ramon

Setembre fa olor d’inici de curs, a verema i a canvi d’estació; a final de vacances, a sant tornem-hi i a recuperació de la normalitat. Aquí, a més, fa olor de FiraTàrrega, a Aplec de Sant Eloi i a bolets primerencs. Al pas que anem, aviat també encabirem dins de la normalitat la medalla del Campionat d’Espanya de ciclisme que any rere any aconsegueix el nostre convilatà Manel Seco. És una situació tan anormal que no trobareu un cas igual a Espanya en l’esport de les dues rodes. El Manel ens està malacostumant. A aquestes alçades la familiaritat d’una notícia com aquesta té el perill de no captar amb prou claredat l’excepcionalitat d’uns resultats com els seus. Primer de tot cal dir que aquí precisarem la informació sobre la prova de contrarellotge disputada a San Leonardo de Yagüe el 19 de setembre, a les 16.14 h, concretament. Seria una pena, però, que ens quedéssim amb l’anècdota d’una excel·lent actuació i no la contextualitzéssim dins un període molt llarg de gran notorietat del targarí en la categoria Màster 50 B (M50B). Intento transmetre que més que pensar a què es deu una prolongació d’una història d’èxit com aquesta, val la pena gaudir-la mentre dura. Prou que arribarà el dia que s’acabarà tanta voràgine de bons resultats. És llei de vida. Potser llavors, quan els trobarem a faltar, sabrem valorar-los millor. 

San Leonardo de Yagüe és una petita població d’uns 2.000 habitants situada al límit occidental de la província de Sòria, a tocar de la de Burgos. Es troba al mig d’un paratge de gran bellesa natural com és el Parc Natural del Cañón del Río Lobos, a una alçada de quasi 1.100 m. De llops ara no en trobarem, però d’aiguamolls i animals diversos, tants com vulgueu. Enmig d’un entorn com aquest, se les va haver d’empescar el Manel per fer front a un circuit molt ben muntat d’11,92 km de distància i un desnivell positiu de 42 m. Va fer un temps de 15:33 minuts, a una velocitat mitjana de 46,0 km/h. Del primer, Santi Sala, va quedar a 32 segons, i del segon, Fco. Antonio Quesada, a 27 segons. És així com per setena vegada consecutiva va assolir una medalla, en aquest cas ocupant el tercer calaix del podi. En portava dues d’or i quatre de plata. Ara, bronze! 

Tota història té la seva anècdota, que la fa més amena. Abstindre-se’n per no desviar l’atenció és com pretendre eliminar els condiments de les receptes d’un plat. Explicarem dues microhistòries per dimensionar els mals tràngols que es passen a última hora. Anem per la primera: va haver de córrer amb un mallot improvisat i un culot de noia, el d’una companya d’equip (Palafolls CC). El seu mono especial de contrarellotge amb el que s’entrena i competeix habitualment té els colors d’Espanya, com a campió que n’era… Fins a la vigília de la prova, en què deixava de ser-ho. A última hora correm-hi tots i sort de la companya. Per fortuna, s’hi va trobar prou bé, que no vol dir rebé, ni de bon tros. Ara toca la segona: no va poder participar amb la roda davantera que portava per a l’ocasió perquè es va punxar en l’escalfament, deu minuts abans de sortir. La roda d’entrenament que tenia al cotxe el va salvar d’una situació per descontrolar qualsevol. Sortosament, l’experiència és més que un grau. Ell mateix ens ha dit que “són factors que poden desestabilitzar, però confiava en mi i l’objectiu era tornar a casa amb una medalla”.

La primera anècdota és semblant al que acabo de veure-li per televisió a tot un líder com l’eslovè Tadej Pogacar. Escric aquestes línies després d’haver seguit la contrarellotge del Campionat del Món. M’ha sorprès que en un segment tan professionalitzat com el d’aquestes figures, sortís a disputar la prova amb unes mànigues esfilagarsades. A saber què li haurà passat a darrera hora! És comprensible, doncs, que si en passen en aquesta categoria, més n’hagin de passar en altres. 

Qui està familiaritzat amb l’activitat esportiva de cert nivell sap la mescla de perseverança, sentit de la responsabilitat i esperança que comporta. És un teló de fons sobre les expectatives que la persona projecta sobre la pròpia vida, subjecta a una espera interminable. El treball de la construcció, en el seu cas, requereix professionalitat i dedicació absoluta. I quan arriba el dia, després d’un any de durs entrenaments i disciplina cartoixana, és jugar-s’ho tot a una carta. Es comprèn que el Manel ara visqui un alliberament només equiparable a la immensa satisfacció de complir amb el seu somni. La seva és una vocació lliurement elegida amb un segell de qualitat de la marca Seco, que no és poca cosa quan de ciclisme es tracta. Que bonic seria que l’any vinent pogués guanyar la vuitena medalla a casa nostra. Si un poble sorià de 2.000 h ha sabut estar a l’alçada d’una bona organització, per què no nosaltres? Aquí queda la proposta. Amb un xic de bona voluntat seria un obsequi adequat a tan longeva activitat. Ben pot ser aquest un pensament que no abasta únicament el segment ciclista de Tàrrega i comarca, sinó el de tot el nostre esport.