Jordi Salla Ramon

El ciclista targarí Manel Seco (57 anys) no va donar cap opció als seus rivals en el Campionat d’Espanya de ciclisme, en la categoria Màster 50 B, disputat a Albacete el diumenge 22 de setembre, en la modalitat de contrarellotge individual. Signa així la seva sisena medalla en els darrers sis campionats. En el podi el van acompanyar Santi Sala, segon, i Francisco Antonio Quesada, tercer. El Manel va completar el recorregut de 12 km amb un temps de 14 minuts i 58 segons, rodant a 48,100 km/h. De les dues categories Màster 50 només van baixar dels 15 minuts ell i el guanyador de Màster 50 A Raúl Patiño, doble campió del món de l’especialitat el 2023 i també d’enguany. És un registre sols a l’abast de qui cerca el seu límit forçant al màxim la capacitat ciclista d’un cos molt ben dotat.

Des del primer moment va quedar clar que la lluita per la medalla d’or es reduïa entre ell i els seus més immediats seguidors. La prova es va disputar en un circuit pla de llargues avingudes a través de la capital castellanomanxega i part d’un polígon industrial adjacent, el de Campollano. A destacar els 180 participants en totes les categories, que van ajudar que la matinal ciclista fos molt reeixida, al nivell d’una excel·lent organització capaç de paralitzar part de la ciutat d’Albacete perquè la prova es pogués desenvolupar en tota la seva brillantor. Per sort el temps va acompanyar, després d’una vigília en què la pluja havia fet acte de presència. La categoria amb més participants, la Màster 40 A. 

El triomf va venir precedit d’una setmana particularment complicada, a causa d’una inflor del seu genoll esquerre que el va fer dubtar de participar. El fet de tractar-se d’una prova tan reconeguda i per a la qual sent una especial predilecció, el va fer decantar a prendre-hi part, si bé s’ho va estar pensant fins al darrer moment. Tot esportista sap com en pocs instants pot esfondrar-se la il·lusió de mesos de preparació específica. Cap consol es possible davant d’una malastrugança com aquesta, a no ser que s’assumeixi el risc del tot o res per una competició per la que un tant s’ha sacrificat. Així que bé està el que bé acaba. Dos ors i quatre plates en les sis darreres edicions fan pensar que la història ha de continuar per sentit comú mentre les reserves no fallin i els resultats acompanyin, i perquè la qualitat atlètica del Manel li permet seguir competint al màxim nivell de la seva categoria. Costaria molt de trobar, si és que existeix, un cas d’igual eficàcia i rendiment en el ciclisme espanyol en què algú sigui capaç de sucar medalla en sis participacions consecutives. Ben pensat, doncs, res no ha acabat.

Aquesta medalla d’or és un punt i seguit a la seva brillant trajectòria. Una trajectòria que potser el portarà l’any vinent a provar sort lluny d’aquí, en el Campionat del Món a disputar-se a Austràlia. En el benentès que aquí no hi ha sort que valgui. El que hi ha és cop de ronyó, tour de force en uns entrenaments a horaris intempestius per imperatiu de la feina, cop de pedal, disciplina cartoixana, dosis immenses d’afany de superació i, quan encara no n’hi ha prou amb tot això, caràcter i ràbia per completar-ho. Tot és poc quan es tracta d’estar a punt en un esport agònic com aquest per enfrontar-se a llegendes del ciclisme com l’italià Mario Cipollini, que competeix en la mateixa categoria que ell i que fa un mes guanyava el Campionat del Món completant 33 km a una mitjana de 47 km/h.

El Manel manté una idea fixa alimentada per un ànim que no segueix el mecanisme dels comuns mortals. Per a qualsevol acceptar una exigència tan gran a la seva edat seria una nota estranya, mentre que per a ell és una raó de ser. I gràcies a aquest procés que batega secretament en el seu interior, el seu cos es manté en un to muscular exquisit. Endavant, campió!