Col·lectiu Eco

La visita era obligada i, després de passejar-nos per les seves instal·lacions, constatem que la nova estació d’autobusos, malgrat suposar una gran inversió i promoure la connectivitat del transport públic, presenta incomoditats i barreres arquitectòniques que dificulten l’accessibilitat universal, totalment inapropiades en un servei d’aquestes característiques. 

En lloc de ser un espai pensat per a tothom, l’evidència molt ens fa témer que les persones amb problemes de mobilitat (gent gran, viatgers amb maletes, famílies amb cotxets...) trobin obstacles que compliquin, en extrem, el seu ús.

No detectem cap plantejament referent al fet que l’estructura inclogui ascensors i rampes en punts adients. L’entrada principal se situa de manera que no facilita un accés senzill per a molts usuaris, clara evidència que l’arquitectura encara no ha resolt la qüestió de la mobilitat sense entrebancs.

De la visita efectuada, deduïm que són dues les alternatives que permeten arribar a les dependències de l’estació, partint de la base que l’accés amb vehicle està prohibit, inclús per als taxis que porten o recullen viatgers. 

Primera.- Accedir, a peu, des del carrer Sant Pelegrí. Segons d’on arribis, el primer obstacle que tocarà salvar és la via del tren (en condicions bastant precàries per als vianants), i caminar sis, set o vuit-cents metres, viatger i complements (cadires, maletes, cotxets...).

Segona.- Arribar amb cotxe fins a l’aparcament que hi ha al carrer de sobre (del Mestre Amigó). Primer obstacle: l’accés a les places té un esgraó d’uns 20 cm. Després d’aparcar, viatger i accessoris hauran de desplaçar-se entre 60 i 80 metres fins a assolir l’escala (barrera arquitectònica ineludible, si s’arriba des de l’aparcament). Seguidament, superar 11 esgraons (totalment impossible per a cadires de rodes i molt difícil per a gent amb dificultats de mobilitat) i caminar uns quants metres més fins a situar-se al nivell de les andanes.

El projecte hauria d’haver garantit que cap persona quedés exclosa, siguin quines siguin les seves condicions de desplaçament.

És inadmissible que en la construcció d’una nova infraestructura, de servei públic, no es compleixi la normativa que els equipaments de transports públics han de ser totalment accessibles i adaptats (no una adaptació parcial o limitada per qüestions tècniques o pressupostàries). Fer una estació nova sense eliminar completament les barreres arquitectòniques és perdre una bona oportunitat de fer una ciutat justa i inclusiva.

Aquests tipus de mancances perpetuen la desigualtat i limiten la vida autònoma de molts ciutadans. L’accessibilitat és reconeguda com un dret humà fonamental que garanteix la participació plena i lliure en la vida social i urbana de tothom.

Els beneficis socials de l’accessibilitat en urbanisme i transports són molt amplis i contribueixen a crear poblacions més equilibrades.

La manca de sensibilitat en el disseny evidencia que l’accessibilitat continua sent una qüestió secundària per a les administracions i els promotors d’infraestructures públiques. 

La nova estació d’autobusos ha de ser 100% assolible i lliure de barreres arquitectòniques, no només un equipament nou, amb evidents i incòmodes errors de funcionalitat. 

Resulta sorprenent, i altament preocupant, la manca d’acció del nostre Ajuntament que es limita a inhibir-se de possibles responsabilitats, argumentant que el projecte ha estat desenvolupat per la Generalitat de Catalunya.

Aquest posicionament incompleix el deure de les administracions locals, obligades a exigir i supervisar la correcta execució de les infraestructures públiques al seu municipi, així com a defensar els interessos i la seguretat de la ciutadania. 

Cal recordar que la responsabilitat institucional no desapareix pel fet que una obra hagi estat licitada, finançada o executada per una altra administració. La normativa preveu que, a més de la cessió de terrenys i modificació urbanística corresponent, hi ha d’haver, per part dels ajuntaments, una coordinació entre ambdues administracions, durant el procés en què l’altra administració impulsa, finança i executa l’obra. 

Els aspectes importants es decideixen habitualment, de manera consensuada, entre Ajuntaments i Generalitat (o altres administracions implicades), tenint en compte les necessitats locals i la connectivitat amb altres transports públics. Els documents tècnics elaborats per la Generalitat solen recollir recomanacions municipals sobre accessibilitat i impacte a la ciutat i, sovint, es constitueixin grups mixtos per fer seguiment dels projectes. 

El bé de Tàrrega exigeix la revisió i adaptació immediata de l’estació d’autobusos, a fi d’eliminar totes les barreres arquitectòniques, fet que comportarà que l’Ajuntament actuï proactivament per defensar els drets d’accessibilitat de la ciutadania, col·laborant amb la Generalitat i assumint la responsabilitat a la qual, per llei, està obligat. 

Ens permetem invocar l’expressió jurídica Culpa in vigilando (Culpa en la vigilància): Responsabilitat que algú pot tenir pels actes d’una altra persona si estava obligat a vigilar-los i no ho ha fet amb la diligència requerida.