Aquest país s’enfronta actualment a una situació d’emergència en matèria d’habitatge, a conseqüència de l’escassetat d’oferta i dels preus desorbitats tant en la compra com en el lloguer.
En les darreres dècades, no s’havia observat un desajust immobiliari tan gran entre la creació de llars i la finalització de nous habitatges, que amenaça el sector amb una crisi sense precedents. Aquest desequilibri fa que els preus dels immobles pugin amb gran força, a una velocitat superior a la dels salaris, dificultant l’accessibilitat a l’habitatge a joves i famílies amb sous mitjans i baixos.

El dèficit d’habitatge en aquest país és especialment acusat entre els joves, ja que la manca d’un parc d’habitatge de lloguer abundant i a preus assequibles és una de les barreres principals per a aquest grup demogràfic. L’alta taxa d’atur juvenil i la precarietat laboral agreugen la situació, obligant molts joves a compartir pis o a viure amb els pares més temps del desitjat, cosa que retarda la seva emancipació i afecta el seu desenvolupament personal i professional

Després d’una llarga època de bonança del sector, el 2007 esclata la crisi de les subprime als EUA, provocant una crisi econòmica i financera sense precedents i la construcció i el mercat immobiliari es paralitzen, entre altres raons, perquè el sistema financer col·lapsa. 

Avui, juntament amb una llarga sèrie de factors causants, el crèdit continua sent part del problema, però per un motiu diferent al d’altres crisis i és que gairebé no hi ha crèdit promotor. Així com en el període previ al 2008 es va concedir un excés de préstecs a promotors, avui els bancs s’ho pensen molt per qüestions reguladores i per la por de repetir els errors del passat. De fet, el finançament bancari per a aquests projectes immobiliaris, s’ha reduït sobre el 80% respecte al màxim assolit el 2008. Sense crèdit, la construcció d’habitatge es va desplomar de manera abrupta i encara no s’ha recuperat.

Tot i que a Espanya hi ha milions d’habitatges buits, la majoria es troben en zones on no hi ha demanda (fora de les grans ciutats i lluny dels grans centres econòmics), en mal estat, pobra accessibilitat i amb molt baixa eficiència energètica. En definitiva, molts habitatges que ningú vol.

El nombre de nous habitatges acabats s’ha estabilitzat al voltant de les 90.000 unitats anuals, enfront d’uns 650.000 anuals de la mitjana del període 2006-2008, per tant, aquesta quantia està significativament per sota de la creació neta de llars el 2022, estimada en 225.000 habitatges. La situació és inèdita perquè mai abans a la història recent ha coincidit un creixement de les llars tan gran amb una producció tan baixa de nous habitatges. Tenim, doncs, un gran desajustament en el sector immobiliari d’aquest país.

Per revertir aquesta situació, caldria duplicar la construcció anual d’habitatges, el sector financer hauria de facilitar i abaratir el crèdit als promotors i a les famílies, atès que així ho permeten les successives baixades de tipus del BCE. El Govern hauria de revisar la legislació vigent en matèria de lloguer que castiga l’inversor immobiliari, els municipis haurien d’augmentar el volum de sòl edificable per evitar l’especulació i reduir el preu del sòl, s’hauria de construir més habitatge assequible, i cal agilitzar concessió de llicències urbanístiques.